Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani
Читать онлайн книгу.
de morir; la mort és més aterridora, més esfereïdora.
La petita llanxa motora transborda unes quantes persones més al vaixell. Els mariners estiren els cossos flàccids de les dones i dels nens. La família kurda puja a bord del vaixell. El marit, un malparit, ha passat per davant d’altres dones i criatures.
El matrimoni singalès arriba a l’extrem de la barca però les altres famílies els n’aparten de mala manera. L’home porta el petit en braços, però deixa passar els altres, potser perquè té por que la criatura caigui. Pugen al vaixell després de les altres famílies. El rescat del nen singalès em consola i m’anima, com si fos jo qui s’hagués salvat. Està als braços del seu pare. La mare no li treu els ulls de sobre ni un segon. Amb els ulls segueixo la criatura: els meus ulls, els ulls d’un desconegut, juntament amb els ulls amorosos de la mare, clavats en el cosset del menut. Les nostres mirades de preocupació queden captivades per aquest infant.
Ara que ja han rescatat les dones i les criatures, comença la competició masculina. Ningú no està disposat a cedir ni un mil·límetre. Els joves arrogants salten a la llanxa motora. Em penso que el Noi dels Ulls Blaus està malalt; té els llavis molt foscos i inflats. Li tremolen les mans. Hauria de pujar a la llanxa tan aviat com sigui possible, però es refrena dient: «No, que hi pugin els altres, no et preocupis. D’aquí a pocs minuts hi pujarem nosaltres». Fa dos dies que el Noi dels Ulls Blaus no tanca els ulls; sembla ben desorientat. Ha treballat moltes hores i de segur que, com jo, encara veu passar galledes. Em fa l’efecte que aquesta escena ens quedarà gravada al cervell per sempre més.
La llanxa motora va i ve de la nostra barca al vaixell. Potser quedem unes vint persones a la coberta superior. La llanxa s’apropa al costat de babord de la barca i afluixa la marxa. El Noi dels Ulls Blaus, el Pingüí i un parell més es preparen per pujar-hi. Però, just en el moment que el Noi dels Ulls Blaus ha de saltar a la llanxa de rescat, la nostra barca es tomba en la direcció contrària. Jo soc a la coberta superior quan això passa; fa dos dies que estem a punt de bolcar... i ara passa de debò, la barca ha desaparegut del tot en qüestió de segons.
Els nostres somnis, les nostres pors, el nostre coratge... tot s’ha ofegat. Un immens desastre dins d’un immens desastre, ens enfonsem entre muntanyes d’onades, ens ofeguem en la foscor, ens enfonsem en l’oceà amarg, engolits per l’oceà, engolits sense pietat.
Feixuga com una roca, la barca ens estavella contra la superfície de l’oceà. Penetro l’aigua i m’endinso en la foscor de l’oceà, acompanyat de la barca, acompanyat de la seva carcassa esberlada.
Avall... M’enfonso encara més. M’enfonso encara més. La barca m’empaita. Vol atrapar-me, atrapar-me i estirar-me cap endins. Ha arribat la mort, més seriosa que abans, més esfereïdora que abans.
Torna a arribar la mort, exactament al punt en què la vida ens havia concedit l’indult. Estic sol. No hi ha ningú més al voltant. Només jo.
Encara més vulnerable, encara més esfereït, només espernego i nedo... inútil. M’hi esforço amb tota l’energia... encegat. Soc dins l’oceà profund... molt espantat. Tanco els ulls. Tinc massa por per obrir-los, por de la foscor, por de l’oceà cruel.
Tanco els ulls per no tenir-los oberts i veure la foscor del fons del mar. Sento que una força vetlla per mi: és el meu àngel de la guarda que em vigila des de dalt? Em veig a mi mateix davallant, espernegant i nedant sota la barca, que m’estira cap avall, cap al fons. Mentre perdo el control i estic a punt de desmaiar-me, tinc un breu moment de lucidesa i aconsegueixo cercar refugi imaginant que soc en un altre lloc, lluny d’aquesta barca i de totes aquestes persones que, com jo, es debaten cegament dins l’aigua. Els veig, tots lluiten per salvar la vida. Noto que els mariners ens observen mentre bolquem. Noto que els passatgers a bord del vaixell observen l’escena que tant temien.
Recupero el control, un nou alè de vida, i nedo forçant el cos al màxim. He de distanciar-me de la barca, perquè em vol arrabassar la vida. Me n’allunyo, esgotant l’últim alè en aquest darrer moment, l’alè que fins ara he retingut als pulmons. El meu àngel de la guarda veu un home que neda amb totes les seves forces. Nedo com si travessés cercles de foc.
Soc al llindar i entro al laberint de la mort. Potser en essència la mort implica guerra, viure i morir alhora. Nedo a través de les meves al·lucinacions, de totes aquestes imatges, creacions de la meva ment.
Potser és cert que la barca ha baixat al fons de l’oceà abans que el meu cos insignificant. Potser he quedat atrapat en el remolí i nedo sense moure’m de lloc? Tant se val quina sigui la veritat, tant se val si són al·lucinacions meves: em rendeixo. He de sortir a la superfície, necessito oxigen, he d’arribar al vaixell que hi ha sobre meu.
Sense alè, nedo cap amunt i surto a la superfície travessant una ona petita, respirant amb dificultat. Obro els ulls i una altra onada em passa per sobre. Torno a enfonsar-me, les entranyes se m’omplen d’aigua. M’asfixio sota el pes de l’aigua salada i amarga que fa gust de gasolina.
Perdo el control. Estic marejat. M’impulso cap a la cresta d’una ona tan de pressa com puc i nedo sense forces; els budells em pesen de tan plens d’aigua. Veig l’altra embarcació molt lluny. També veig el xuclador, l’indret on s’ha enfonsat la barca. Del nostre grup n’hi ha uns quants que s’aguanten agafats a un tros llarg de fusta que flota al mar. Uns crits de desesperació em ressonen dins les orelles tapades per l’aigua. Per sobre de l’aigua floten tot de motxilles i galledes; veig sabates que s’allunyen a la deriva.
Veure la colla d’homes abraçats a aquella mena de rai improvisat m’anima. Les cames i els braços se m’activen altre cop i travesso amb penes i treballs les onades feixugues. En aquests moments l’equilibri entre la vida i la mort vacil·la; m’acosto a la vida i mantinc a ratlla la mort, sembla.
Nedant em dirigeixo cap on hi ha els altres; els seus planys queden eclipsats per la immensitat de l’onatge. Hi soc més a prop, però una onada enorme que se m’apropa lentament em tira enrere. Els músculs se m’afluixen; em queden garratibats. La imatge de cadàvers flotant a l’aigua em passa pel cap, que tinc ple de pensaments angoixants. Però davant meu hi ha una perxa de fusta i una colla d’homes que em criden, encara que no els sento. La força que vetlla per mi des de dalt em fixa al cervell la imatge dels cadàvers atrapats en aquest remolí d’onades. Nedant vaig cap al punt on ha desaparegut la barca. Quedo atrapat entre les onades vertiginoses; estiro el braç cap a la meva salvadora, aquesta perxa de fusta. Intento agafar un tros de fusta d’una barca que ha estat en guerra amb el mar durant dos dies. Un darrer regal per als seus passatgers.
Lliurem una batalla. L’onatge em sondrolla el cos cansat. Morir sota les ones. La mort s’imposa a la vida, una realitat massa dura per acceptar-la. Totalment desconcertat.
Com més va, més m’acosto al tros de fusta i al grup d’homes, però cada nova onada els colga durant uns instants. Cada vegada que els caps afloren a la superfície, giren els ulls cap a mi, un home que malda per conservar la vida. Deuen tenir una sensació de seguretat mentre em veuen lluitar contra les onades, i s’aferren encara més a la fusta. Em donen ànims amb crits de suport; m’insten a continuar lluitant. Són un puntal que m’ajuda a doblar els esforços.
Només em falten uns quants metres. Hi ha un tros de corda enganxat a la fusta. L’agafo i impulsant-me pujo al rai improvisat. Tot de mans se m’ofereixen per ajudar-me: arribo a la fusta, on hi ha els altres, i tots ens hi aferrem ben junts amb molta força. Una altra batalla, lliurada en un altre camp. Sento que ha anat just que no morís. Les onades encara s’estavellen implacables sobre els nostres caps. Ens ofeguem durant uns moments, després omplim els pulmons d’oxigen fins que una altra onada ens envesteix. Ens ofeguem sota la pressió d’aquesta onada, després ens en tornem a alliberar per uns instants.
Les onades escometen els cossos masegats dels condemnats. La vida va i ve. La mort va i ve, una vegada i una altra.
Quan una onada despietada em deixa anar, sento un cert alleujament en l’interval que s’escola abans del següent embat. La pressió sota l’aigua és tan gran que em fa l’efecte com si m’esquincessin, com