Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani
Читать онлайн книгу.
capità fa anar el timó a dreta i esquerra bruscament, sense parar; fa senyals amb la mà a l’Amic del Noi dels Ulls Blaus perquè vagi a buscar l’ajudant. Ell va al pont, sembla que hi ha una nova ordre. Aquest mariner magre i experimentat ha treballat incansablement durant hores. Deixa un buit immens a la nostra cadena i una sensació de dissort tumultuosa i de basarda indescriptible. Moments més tard, sembla, l’aigua guanya confiança i s’enfila per les parets de la sala de màquines, les onades ataquen el buc de l’embarcació amb fúria renovada. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus substitueix l’ajudant del capità a la sala de màquines, però no s’hi pot comparar en força, i és massa dèbil per suportar la pudor de gasolina cremada, que és tan intensa que li fa plorar els ulls. El Forçut Musculós compareix a la sala de màquines; ara és més fort i més àgil que l’Amic del Noi dels Ulls Blaus. I el Jove de la Cua em substitueix a les escales. Quan fem el canvi, la cadena no para de treure aigua.
Tinc ganes de veure la criatura singalesa; la imatge d’aquell infant em fa anar fins a la popa. Passo per sobre dels cossos inerts que tenen la boca oberta i bavegen, avanço cap on hi ha les famílies buscant els singalesos. Els llavis del petit estan inflats i foscos. Descansa sobre el pit de la mare i té una respiració més regular que abans. Quina sensació de seguretat, el vincle de mare i fill! De sobte, apareix el Beneit Esdentegat i va cap al costat de l’embarcació arrossegant-se. Vomita copiosament fins que només treu gotes de bilis groga i àcida. Tot seguit, un dels joves arrogants s’aixeca, mira les onades furients i pixa damunt del munt de vòmit i dels seus companys de la vora. Fa cara de possés, com algú que ha perdut el seny després d’un contacte amb el més enllà. L’horror del mar l’ha hipnotitzat. Ja tant li fa on pixa.
L’aigua és plena de gasolina de la sala de màquines. L’ajudant del capità s’hi ha submergit amb draps i un bastó i intenta trobar el forat del fons de la barca per tapar-lo. Nosaltres som inútils i no el podem ajudar. Només podem ser testimonis del seu esforç; espectadors ansiosos dels seus moviments. L’aigua li arriba a les costelles, s’hi torna a capbussar amb el pal i un drap, cada vegada que surt a la superfície se li veu la cara més negra. Pràcticament no ha dit ni mitja paraula en tota l’estona, però la seva figura conserva la potència d’un guerrer, les proeses del qual s’han perdut en els annals de la història. Les venes sortints dels braços, dels panxells i de les canyes de les cames són un missatge per als homes, les dones i el mar. Li cobreixen el cos ossat com una xarxa. La cara, demacrada i arrugada, sembla esculpida pel mar i l’onatge despietat. La seva agilitat i silenci espectral em fa pensar que fa molts anys que juga sense por amb la mort i les nits fosques de tempesta, com una manera de matar el temps; tot això li és ben natural.
Movent el cap d’un costat a l’altre, el Beneit Esdentegat arriba fins a l’escotilla de la sala de màquines; fa cara d’espantat. És evident que està molt desorientat després d’una bona dormida; sembla incapaç d’entendre què passa. Sembla que el jove que ha pixat sobre els altres encara està sota els efectes d’alguna mena de trasbals mental i físic. Suposo que intenta comprendre què ens ha passat, a nosaltres i a la nostra malmesa embarcació. Així i tot, el capità sembla indiferent a tot l’enrenou que hi ha a la sala de màquines. Fa anar el timó amb energia i encara té el cigarret encès. Mostra tanta autoritat sobre les onades i la barca, que la seva presència es fa notar fins i tot a la sala de màquines, malgrat el coi de via d’aigua. Un poder tàcit el connecta amb el seu ajudant, l’embarcació i el mar.
L’ajudant continua escarrassant-se sota l’aigua contaminada de gasolina. Si aconsegueix bloquejar el forat, potser es podrà impedir que el remolí d’onades s’endugui l’embarcació i els passatgers. El mar, però, és tan potent i implacable, que fa l’efecte que la barca es partirà per la meitat en qualsevol moment, encara que s’aconsegueixi tapar la via d’aigua. L’onatge colpeja la proa i els costats i ens fa trontollar a tots, sobretot les criatures, que pesen molt poc i que no podem subjectar amb res. Les onades agafen velocitat i ens fan anar d’una banda a l’altra de la coberta humida com uns autos de xoc; els cossos xoquen els uns contra els altres. El lloc que fa més por de l’embarcació és la vora: l’impacte d’una onada forta podria fer caure per la borda qualsevol que s’estigués allà dret. Atrapada a la cresta d’una onada, la barca cau i aterra amb una sacsejada tan forta que sembla que s’hagi de partir. L’estan destrossant, aquestes onades altes com muntanyes que ens ataquen. Això ens fa tremolar al fons del cor i de l’ànima, com el vertigen que se sent abans de l’impacte. La barca malmesa està a punt de sotsobrar. Troba l’equilibri uns moments fins que una altra onada ferotge escomet la proa sense avisar.
Les onades colpegen la proa rítmicament, amb més violència que abans. El soroll horrorós de cada envestida és més terrible encara que les vibracions, com si aquestes onades gegantines es convertissin en parets marines de roca sòlida.
L’ajudant del capità finalment aconsegueix tapar la via d’aigua amb els draps i el bastó. Sense dir res, es posa a treure aigua de dins la sala de màquines. Amb rapidesa, torna a omplir galledes i les passa als de dalt. El Noi dels Ulls Blaus, dret a les escales, reprèn el seu paper.
És mitjanit. La foscor és absoluta. Les onades formidables copegen sense interrupció el buc, que està a punt de partir-se. L’embat de les ones engendra una barreja de terror i de tristor en els nostres pensaments.
L’extrem anterior de la barca es rebenta i l’aigua surt amb força de sota els membres de la família, que encara jauen entrellaçats. El tap de la via d’aigua de la sala de màquines cedeix a la pressió de les onades i el nivell de l’aigua torna a pujar. Tots els altres passatgers es desperten de sobte i es troben davant la mort. Estem molls i entumits, però continuem traient aigua, sabent que podríem morir en un no res.
Tot aquest enrenou en la foscor de la nit s’assembla a la mort, fa olor de mort, encarna la mort. Els plors, els crits, els renecs, els cops, els sons de les criatures els sons punyents i dolorosos de les criatures aquests sons transformen el caos de la nau en un infern.
Accelerem el ritme de les galledes i buidem l’aigua de pressa. Em fa l’efecte que les dones lluiten contra la mort amb més coratge encara que els homes. L’instint maternal les converteix en llobes depredadores que miren fixament l’oceà ensenyant els ullals esmolats.
En la foscúria més profunda, a punt de perdre tota l’esperança, encara te’n queda un bri ben endins teu. En la negra nit s’albira a l’horitzó una llumeta de la mida d’una espurna, com un estel distant.
Totes les nostres esperances se centren en un punt lluminós diminut i llunyà. La voluntat comuna pren forma de solidaritat i de lluita. Quina connexió hi ha entre sobreviure i arribar a aquell punt brillant i insignificant? La llum distant sembla vital; una crida a la guerra, una crida a lluitar per les nostres vides.
Però sembla que els de dins les cambres esperen que l’ajuda vingui del cel. Els sons de pregàries i recitacions que surten d’allà dins esborronen.
La música de les odes espirituals infon terror. La cacofonia de les recitacions religioses és sepulcral. Les mostres insistents de queixa creen ansietat, impregnen de terror l’ambient i els cors i les ments dels viatgers. L’harmonia esfereïdora dels versos sagrats fa baixar el Judici Final del cel a la terra.
Aquesta por és pitjor que la mort, trobo. En sentir les odes musicals a la fe i els càntics rituals, les criatures s’aferren a les seves mares. Les llàgrimes vessades per les ànimes del més enllà es barregen amb els càntics i les súpliques.
El matrimoni singalès sembla més espantat que ningú. La salmòdia de pregàries desconegudes els deu sonar estanya i forana. Aquestes odes es barregen amb el ploriqueig dels infants fins que és com si et clavessin agulles; ens travessen a tots per dins. Els seus plors innocents eclipsen tots els altres sorolls fútils i esfereïdors.
La voluntat cega d’una onada copeja les cambres. La voluntat cega de les persones espantades s’aferra a alguna força metafísica o il·lusió en aquests últims instants; ningú no gosa mirar la mort a la cara. Com cérvols bramaires, tothom busca sigui com sigui la seva salvació dins d’aquestes harmonies inquietants.
El