Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani
Читать онлайн книгу.
que vol ajudar el mar i intenta obligar-nos a rendir-nos i a deixar-nos anar. Em fa la sensació que tinc les cames plenes d’incisions. Un moment determinat, les onades i les puntes que sobresurten de la fusta m’ataquen totes alhora. Dolor de dos orígens diferents que m’agredeixen des de costats diferents, però tots dos amb el mateix objectiu: fer que em rendeixi, anorrear-me els músculs i obligar-me a acceptar la mort.
Quan alcem el cap per sobre de l’aigua, no apartem els ulls de la llanxa motora. D’una manera erràtica, la llanxa accelera i dibuixa cercles al nostre voltant; aconsegueix recollir unes quantes persones que suren sobre les onades. El Beneit Esdentegat és un dels que lluiten per sobreviure i flota a l’aigua com una de les motxilles. L’havia perdut de vista en la confusió del moment en què les dones i les criatures pujaven a la llanxa. I ara, just quan sembla que està disposat a rendir-se i a lliurar-se al seu destí, un braç potent l’agafa pel coll i el treu de l’aigua. Com jo, ha de lluitar contra les ones, però el rescaten abans que tingui temps d’arribar al nostre rai.
Veig aquest rescat com una sèrie d’imatges distorsionades i trencades. Com una escena d’una pel·lícula feta amb uns quants fotogrames separats l’un de l’altre però connectats entre ells: mans que s’agiten, homes al caire de l’esgotament, la negror de l’oceà, la presència de la llanxa motora, l’aigua fosca, cossos que algú estira i deixa a la llanxa, totalment debilitats, i finalment el soroll de la llanxa motora que s’allunya i el solc que deixa. Les onades continuen escometent-nos, masegant-nos el cos; les puntes que surten de la fusta encara se’ns claven i ens tallen des de sota. L’atac des de dos bàndols continua. Encara tinc la sensació que ens esqueixen, que ens volen arrencar d’aquesta perxa: la sensació que ens empenyen a rendir-nos. Amb la mirada només busco una cosa: la llanxa motora.
Durant una estona soc presoner de les onades opressives. M’hi resisteixo amb tota la força dels músculs. Quan trec el cap a la superfície, miro al voltant buscant la llanxa en un atac de pànic. I llavors, una visió increïble i meravellosa del més enllà em diu:
Just és que alguns em trobin esfereïdor, com un esperit rebel. Però, déu meu, com podria fer mai por, jo? Jo, que només soc un estel fràgil que sense rumb voleia sobre els teulats d’un cel boirós...
Els atacs de les onades escumejants ara semblen més furients que abans. Potser amb l’arribada de la llanxa, el mar ha accelerat el ritme amb la intenció d’empassar-se la seva víctima, o les seves víctimes. La llanxa motora no sembla prou eficaç. Recull quatre homes més de la colla que ens aferrem a la fusta. Ara som una cadena inconnexa. De tots els passatgers, només en quedem uns quants, els que fa hores i hores que ens esperem com a preses de l’àngel negre de la mort. Potser estem ferits, però encara lluitem...
Sembla que el mar té moltes ganes d’enfonsar la fusta i els seus passatgers angoixats i exhausts. La fusta s’ha anat amarant d’aigua i comença a submergir-se: tot es podria acabar en qualsevol moment. No em queda res i ni tan sols puc moure els braços. Perdo el coneixement durant uns segons. Però deixar-se anar d’aquesta fusta equival a una mort segura.
De sobte torna la llanxa motora. Fa voltes al nostre entorn. Crea algunes ones petites, que s’afegeixen a les onades grosses i mortals que ens envesteixen, i després s’atura. En un no res, algú allarga les mans per salvar-me. Em sento com una bestiola atrapada a les urpes d’un depredador assassí.
Al cap d’uns instants, uns mariners joves m’alcen el cos ossut i ferit per sobre dels costats del vaixell; els braços els fan olor de mar. Tot seguit m’estiren a la coberta eixuta. M’estic ajagut de bocaterrosa i a les orelles m’arriben els gemecs i els plors del nostre grup traumatitzat.
L’oceà ha executat el seu sacrifici. Aquell riu... aquest mar... tots dos conflueixen en aquest moment.
El Noi dels Ulls Blaus és mort.
El rai del purgatori
Les llunes diran veritats terribles
Rescatat. Reubicat. Una segona barca. Un altre viatge des d’Indonèsia. Un altre esforç; una prova de la voluntat sense la certesa que ens salvarem. Purgatori.
El sol roent ha quedat gravat al mig del cel. De la manera més íntima possible, aquest sol
El vaixell de càrrega britànic que s’enlaira damunt nostre està abarrotat de contenidors vermells i blaus, disposats de manera que sembla que vulguin tocar el cel, un cel que no té ni un núvol. De la coberta estant, els mariners apunten mànegues a la nostra barca i als passatgers i ens deixen tan xops que ara fem olor de mar. Homes fets i peluts competeixen per les dutxes, i fan bestieses només per esbandir-se sota el sol calent. Frenètics, es trepitgen els uns als altres. Les dones s’han deixat anar als seients del nivell més baix de l’embarcació, i seuen l’una a tocar de l’altra en cadires velles i atrotinades. Algunes tenen criatures petites als braços, infants que tenen els llavis morats i inflats.
Des de la coberta de la nostra barca no distingeixo bé els mariners. Només se’n veuen els caps rossos. És fàcil imaginar-ne els ulls: un ulls blaus, del color de l’oceà. L’oceà del qual ens han rescatat. Els mariners fan pujar les mànegues i tot seguit fan baixar a la coberta de la nostra barca una petita plataforma amb paquets individuals de galetes, ampolles d’aigua i molts paquets de tabac. La plataforma va baixant des de dalt mentre els homes a bord estiren els braços des de sota. La trobada amb el vaixell britànic s’ha caracteritzat per una amabilitat extraordinària. Hem oblidat del tot la violència, els insults, els renecs i les llàgrimes de les experiències anteriors amb les autoritats.
Quan han vist aquests obsequis, els homes s’han animat. Tots lluiten per quedar-se la part més grossa del petit botí. Els homes casats —homes que tenen les dones abandonades al nivell més baix— s’hi esforcen més que els altres. Fan molt d’enrenou fins que aconsegueixen aferrar uns quants paquets més de galetes. Sembla que facin mostra d’alguna mena de masculinitat exuberant, empesos per un sentit del deure aclaparador, per la responsabilitat d’omplir el ventre de les seves famílies, d’alimentar-les a qualsevol preu. Llops salvatges, tots ells, llops famolencs que devoren i arrenquen entranyes. De tant en tant, es grunyen els uns als altres.
Així que s’acaba la batussa, els joves de seguida encenen cigarrets... i embruten l’aire amb fum fosc, contaminen com un núvol tèrbol. Ben aviat, tota la coberta superior de la barca queda colgada sota el fum.
Els homes l’inhalen amb gran plaer: el fum els baixa pels pulmons, els travessa l’estómac i els budells secs, els budells buits, i quan l’expulsen té regust de fam. El gust de dies de gana.
No hi ha hagut ni una engruna de justícia, ni una solució igualitària, ni un resultat moralment just en el repartiment del petit botí. Així i tot, segons la llei de la selva, ha estat un exemple de justícia per excel·lència. El més fort s’ha emportat la part més grossa. Veig com un home gras i calb que té una cama esguerrada s’omple les dues butxaques. L’observo quan està a punt d’empassar-se una galeta i rellisca en un bassal que hi ha a la coberta. Sembla que hagi de caure de cap, però llavors, amb molta habilitat recupera l’equilibri. Ni tan sols deixa anar la galeta. Tot i la cama esguerrada, ha estat capaç de ficar-se més galetes a les butxaques que no pas algú com jo. Un cop s’ha redreçat, s’amaga un paquet sota la camisa bruta i, amb la cara ben vermella, baixa al pis de sota.
Mentre aquests homes cansats i enfadats desfoguen les seves frustracions, la Nostra Golshifteh6 puja a dalt. Els escridassa i els arrabassa galetes i cigarrets de les mans per repartir-los entre les dones i les criatures de sota. Sembla com si llamps i trons haguessin fet callar tothom durant uns instants.