La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
pensat que els seus fills es dediquessin a la granja?
No, de cap manera. Quan ell va morir, els meus dos germans (tinc també una germana petita) estaven cursant ja carreres universitàries, estudiaven Dret. I jo estava ja en cinquè de batxillerat: el meu pare tenia molt clar que tots els fills havíem de tindre una carrera, tot i que eren molt pocs els nens o joves que aleshores estudiaven.
Podeu descriure el caràcter dels vostres pares?
La meua mare era una dona molt clàssica. Físicament no era gran, tenia la cara redoneta i les faccions molt su-aus. Era molt dolça, amb una paciència infinita, tenia una enorme capacitat de treball i de resignació, era molt devota però sense cap tipus de rigor ni de fanatisme. No era una dona de missa diària, però cada dia passava el rosari.
Era molt afectiva i hospitalària, molt estimada per tots els cosins que sovint venien ací i s’hostatjaven a casa. Igual que el meu pare, es va quedar molt per sota de les seues capacitats. El meu pare era molt diferent. De jove, havia estat molt elegant: en les fotos, té un aire de Rodolfo Valentino. Hauria pogut volar molt alt, i per diverses raons no va triomfar. Però tota la vida va conservar un aire distingit. Era molt rígid, eixut. Tenia un temperament una mica autoritari, però sempre molt controlat: poques vegades pegava una bufetada, i les vegades que ens en pegà alguna havia estat perquè tocava. No tolerava ni la irresponsabilitat ni la ganduleria.
Va provar d’inculcar-vos una certa idea d’ambició, que havíeu de fer coses importants?
Segurament no d’una manera explícita, però sí que ens estimulava, i ens feia molt evident què era el que valorava: l’esforç, la intel·ligència, la faena ben feta. . . Si jo o els meus germans trèiem bones notes, no ens afalagava, perquè era simplement el que havíem de fer. Les bones notes no mereixien cap premi, sinó un gest d’apreciació i de confiança. Tant el meu pare com la meua mare eren, per la forma com tractaven els fills i com es comportaven a casa, bastant arquetípics: ella era la dolçor i ell l’autoritat, ella era la suavitat i el confort i ell l’exigència i la serietat. Ara bé, a mi em tractà amb més condescendència que als meus dos germans, que em guanyen d’onze i dotze anys: sempre vaig sentir que em tenia una gran confiança.
Era un home religiós?
Era creient, però no religiós. La religiositat popular en aquest país era molt diferent per als homes i per a les dones: aquella cosa tan típica de l’home que acompanya la dona a missa, però la deixa a la porta de l’església i ell llavors se’n va al cafè amb els amics, o es queda fora fumant un cigarret. Però era creient: era inconcebible no ser-ho. No era de missa, però tampoc no era anticlerical. A més, ell era un home molt de dreta. Quan varen fer la Santa Misión, devia ser l’any 48, una predicació per tot Espanya per a reconvertir tots els perversos rojos i per a fer una expiació general dels pecats, a casa teníem hostatjat un «missioner» del País Basc o de Navarra, un capellà robust i amb boina. Però mon pare no va anar mai a cap dels sermons que va donar.
Complia socialment i políticament, doncs, però no religiosament.
Sí. El meu pare era sobretot una persona d’ordre.
2. La família durant la República, la guerra i el franquisme
Com va viure l’època de la República, la vostra família: la vostra mare tan religiosa, el vostre pare de dreta?
La República va coincidir quan ells es mudaren a l’Horta, i això supose que féu que no visqueren les convulsions d’una manera tan directa. Almenys, jo mai no els vaig sentir cap comentari negatiu o crític contra la República. Mon pare havia estat un gran partidari de Primo de Rivera, com a home de dreta i fill d’una família de llauradors rics. En parlava sovint, i molt elogiosament; fins i tot havia estat membre del Sometent.
Amb Primo de Rivera, ell veia que hi havia ordre i autoritat, i aquest era el seu ideal. Tingué també unes certes simpaties per Blasco Ibáñez, encara que Blasco era republicà. Era un republicanisme, però, molt evolucionat cap a la dreta, molt populista, sobretot als anys trenta. Quan portaren a València les despulles de Blasco, amb uns vaixells de l’armada espanyola, el pare va anar a veure-ho, i passats els anys ma mare recordava, respectuosa i admirada: «Hi havia els dos presidents, el de Madrid i el de Barcelona». Es referia al del govern d’Espanya i al de la Generalitat de Catalunya: Alcalá Zamora i Macià! Amb això vull dir que no era ideològicament fanàtic o obtús.
I com visqueren la guerra civil?
Ho passaren malament. Degueren viure en un règim d’autosubsistència: encara que, almenys, pogueren menjar, aprofitant el que donaven l’hort i la granja. A més, la família d’Albacete eren molt de dretes (després, cinc cosins meus van anar a la División Azul!), i allà a la Manxa passaren molta por, i mon pare hagué de tindre algun familiar mig refugiat o amagat a casa.
No sofriren cap gran desgràcia, en tot cas.
No: ho passaren molt fotut, això sí. Ara bé: per alguna raó que ell no va explicar mai, durant la guerra el meu pare va estar uns mesos tancat a la presó. No sé per què, potser perquè havia estat del Sometent. . . D’això, a casa no se’n parlava. Per al·lusions, alguna vegada: la mare mig explicava alguna volta que anava a portar-li una cistelleta amb menjar. . . Però res més: ni detalls ni explicacions de cap mena. Alguns dels germans i dels nebots de mon pare també varen estar tancats. I a ma mare, el que més la va afectar fou el tancament d’esglésies i la crema d’imatges. A més, durant la guerra va morir la mare del meu pare, i no li pogueren fer un funeral, l’hagueren d’enterrar sense misses ni oracions: això ma mare ho trobava horrorós. En tot cas, de la guerra tampoc no se’n parlava massa: ni de les penúries, ni tampoc de com de roïns eren els rojos. Jo no vaig créixer en un ambient en què fóra ni molt viu ni molt present un odi o un rancor contra la República.
A la postguerra, es recuperaren més o menys ràpid?
El meu pare va reprendre la seua faena a Hisenda, i amb la granja a casa i amb els ingressos com a recaptador, anàvem passant, amb temporades bones i altres de dolentes. Guanyava prou per mantindre la família i per portar els meus germans al col·legi, i després a la universitat.
S’adaptaren bé al nou règim?
Sí, però mon pare no formà mai part de la Falange ni res d’això. Ara bé, la Falange era l’única organització que existia en què un xiquet o un adolescent podia anar de campaments a l’estiu, i els meus germans sí que s’hi van apuntar; i després jo, als onze o dotze anys. En totes aquelles activitats organitzades pel Frente de Juventudes, hi participaven els nanos que anaven al col·legi: dúiem uniformes, fèiem excursions, cantàvem cançons i himnes, cridàvem eslògans, ens impartien una mica de doctrina. . . I ens agradava: perquè, en el fons, no era sinó un joc d’infants o d’adolescents. Que t’agradara l’acampada, o les cançons, no significava que fores un fanàtic cec, ni de bon tros. L’important no era la ideologia, sinó l’ambient de camaraderia, el sentit de formar part d’un grup, el fet de participar d’una jerarquia. . . Aquesta jerarquització en grups de joves ja no existeix. Existia en els grups de la lluita clandestina antifranquista, com ara el PC, i avui, potser, existeix només en els grupuscles d’extrema dreta, o en les bandes de carrer, sobretot en les d’origen sud-americà. I potser respon a una necessitat fosca de l’edat adolescent. . .
És a dir: que el vostre pare no assumí la doctrina de Franco i no provà tampoc d’inculcarvos-la?
No, en absolut. Fins i tot tinc un record, molt borrós però molt cert, de quan va acabar la Segona Guerra Mundial, i és molt significatiu. El pare s’havia assabentat de la notícia per la ràdio o pel diari, i jo vaig rebre la sensació que ell estava content perquè havien guanyat «els nostres», o siga els bons.
Sorprenent, no? Tenint en compte la intoxica-ció informativa que hi devia haver. . .
No, perquè tant el nazisme com el feixisme italià venien de molt abans. A més, entre els dos models, el que representaven Hitler i Mussolini, i el que representava Churchill, mon pare necessàriament havia