La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
a l’ensenyament dels rics i dels nobles, els pobres no tenien escoles per a ells. I ell va decidir fundarne. Aquesta és la particularitat dels escolapis: fer escoles per a les classes populars, ensenyar. L’objectiu d’un escolapi no és arribar a ser un gran físic o un gran filòsof, sinó un gran pedagog. Un mestre dels pobres. «Al santo de los pobres, al padre de la infancia, al que naciendo grande [perquè era d’una família aristocràtica], para crecer se humilla»: aquest era l’himne que cantàvem al col·legi. De fet, quan al segle XVIII varen fundar el seu col·legi a València, el situaren al barri dels menestrals, a Velluters, on hi havia els obradors de la seda. Quan jo hi anava, recorde que els alumnes teníem la consciència de ser un collegi popular. Consideràvem que el col·legi dels jesuïtes era per a xiquets malcriats, per a senyorets.
Com era un dia normal al seminari?
Doncs un dia normal s’organitzava, més o menys, aplicant el principi de la regla benedictina de l’ora et labora. Començàvem amb la missa, oracions i meditació, i després classes i classes fins a mitja vesprada; una volta acabaven les classes, ens tancàvem a estudiar a les nostres habitacions. I així cada dia. Excepte els dissabtes i diumenges, que teníem més temps lliure; però jo els dedicava a llegir. Llegia molta història, filosofia, art. . . També fèiem una mica d’esport, però era bastant incòmode: havíem de jugar a pilota amb aquella sotana que ens arriba-va als peus. Més que una vida de seminari, era una vida monàstica. Fa molts anys que aquell tipus de formació ja no existeix, ni als seminaris ni enlloc; i a més, aviat es quedaren sense clientela.
Evidentment, la llengua habitual, allà, era el castellà.
Sí. Però allà va ser on vaig començar a prendre consciència del tema de la llengua, perquè hi havia professors que ens ho explicaven. Alguns bascos, i també alguns catalans.
Us ho explicaven des d’una perspectiva franquista folkloritzant, o amb més o menys naturalitat i sense prejudicis?
Amb naturalitat. Els mateixos estudiants bascos i navarresos, de setze o divuit anys, ja ens parlaven de l’euskera i del nacionalisme basc. La ideologia oficial era, evidentment, España i tot això, però en la pràctica ja teníem professors que ens explicaven llengua i literatura catalanes. Un professor valencià que hi havia allí fins i tot em va aconseguir una gramàtica de Sanchis Guarner: aquest va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana literària.
Va ser allí que prenguéreu consciència de l’anomalia que suposava parlar una llengua que, després, no era oficialment present?
Sí. I em produí una sensació de sorpresa, però també de gust, fins i tot d’un cert orgull: com si fóra una singularitat especial. Allà vaig descobrir Ausiàs March, Joanot Martorell. . .
Ja des del primer moment tinguéreu la noció que allò, no només era singular, sinó també important?
Sí. I aquella primera noció es completà definitivament a Roma. Però bé: a Roma, tot va canviar per a mi. M’enviaren a estudiar-hi quan tenia divuit anys. . . Triaven un o dos alumnes de cada curs, els que creien més sòlids o més preparats, i em va tocar. Vaig anar a la Universitat Gregoriana —la universitat pontifícia amb més prestigi—, que dirigeixen els jesuïtes.
6. Roma. La Universitat Gregoriana. L’entrada al món
M’imagino que us hi enviaren amb perspectives que acabéssiu sent capellà?
Evidentment: per a què, si no? A la Universitat Gregoriana, hi anaven estudiants de diversos ordes i seminaristes d’arreu del món; cada país tenia els seus col·legis: hi havia el col·legi francès, l’alemany, l’americà. . . Aquests col·legis eren una mena de residències, on els joves vivien i estudiaven, però després tots anàvem a classe junts a la Gregoriana. L’ambient era molt internacional: entre els meus companys de curs hi havia alemanys, anglesos, brasilers, francesos, americans. . . Allà vaig començar a parlar anglès, amb els meus companys nord-americans. Que eren seminaristes i anaven amb sotana, però tanmateix eren molt americans: eren rossos i alts i tocaven la guitarra; gràcies a ells vaig aprendre algunes cançons del folklore clàssic americà, com ara Bell bottom trousers, / coat of navy blue: / she loves a sailor, / and he loves her too. . , o també Oh my darling, oh my darling, / oh my darling Clementine, en fi. . .
El professorat també era internacional?
Sí, sí. Els jesuïtes triaven els millors professors que tenien arreu del món i els posaven a la Gregoriana: com el Pare Batllori, que ensenyava història. Jo no el vaig arribar a tindre, però ho dic en el sentit que tots els professors eren, cadascú en la seua matèria, tan savis com ell. Nivell màxim, top mundial.
En quin idioma es feien les classes?
La idioma acadèmic era el llatí. I el de relació, l’italià. Tots els professors explicaven en llatí, i tots els exàmens havíem de fer-los també en llatí. Solia ser un llatí, però, que cadascú parlava i pronunciava a la seua manera. . . ara ja sembla increïble.
Però, era un llatí correcte?
Igual com avui hi ha un anglès internacional, un anglès de congressos, per entendre’ns, aquell era un llatí internacional. Ara bé: això de la Gregoriana era una cosa molt seriosa. Recorde que vaig fer una assignatura de filosofia marxista: tenia un professor alemany, que es deia Gustav Adolf Wetter, un dels millors especialistes en la matèria, i no es dedicava a desmuntar-nos el materialisme dialèctic, sinó que ens l’explicava rigorosament, i punt. Imagina’t. I el meu professor de Psicologia era director d’un institut psiquiàtric de Buenos Aires; el de Cosmologia era el director de l’Observatori astronòmic vaticà, a Castel Gandolfo. . .
Si ja teníeu unes ànsies intel·lectuals ben perfilades, degué ser el paradís.
Sí, ja les tenia. I sí: era un pur paradís intel·lectual. Com Princeton, però a Roma.
El canvi acadèmic va ser important; el canvi d’estil de vida també degué ser-ho.
Sí, sí. A la residència érem molt poquets. Era un ambient molt curiós. Entre els meus companys, escolapis d’arreu del món, hi havia dos cubans, i el dia que Fidel Castro va entrar a l’Havana i va derrocar Batista, van muntar una gresca fenomenal: ¡Viva Fidel! ¡Viva Fidel! És clar: no s’imaginaven que després allò degeneraria fins a convertir-se en una dictadura repressiva i tancada. . .
A Roma, entràreu en contacte amb el món.
Totalment. Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà! I allò era Roma, però també era el món sencer. En aquella època, difícilment et podies trobar una universitat més internacional. A més en aquell moment va ser quan vaig començar a cultivar una independència de pensament i de criteri.
I va ser quan començàreu a veure que no anàveu per capellà. . .
Sí. Teníem molta llibertat de moviments, l’ambient era molt lliure, jo veia el món com bullia, i les romanes. . . I tot va canviar. Com a anècdota, et diré que, en aquell moment, quan jo passava pel costat de la Fontana di Trevi, molt prop de la Universitat, durant alguns dies s’hi va estar rodant La dolce vita.
No deguéreu coincidir amb l’Anita Ekberg?!
No t’ho puc assegurar, però em puc fer la fantasia. . . Al costat mateix, als cafès de Via Veneto, es reunien tots els actors, actrius i directors del cinema italià gloriós dels anys cinquanta i seixanta. També vaig ser a la Plaça de Sant Pere quan van anunciar l’elecció de Joan XXIII. Vull dir que era un moment en què tot es trastocava.
Ja en teníeu la sensació, llavors, de viure un moment de canvis?
Sí. Dos seminaristes cubans cridant ¡Viva Fidel!, els americans que ens contaven què passava al seu país, set-manes després de l’elecció del nou Papa ja es parlava d’un Concili que ho canviaria tot, i el cine, el carrer que bullia, les xiques. . . Tot canviava. I jo també estava canviant.
Els canvis que visquéreu, van ser conflictius, traumàtics?
No.