La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
que havíem de saber coses, que havíem d’estar al corrent del que passava al món, i que havíem de llegir molts llibres: que havíem d’estar, en fi, molt preparats.
Es pot dir que crèieu en una èpica intel·lectual.
Sí, l’expressió és encertada. Al mateix temps, érem la primera gent, des de la perspectiva valenciana, que tenia una visió internacional de les coses. Ja havíem anat a París a comprar llibres i discos, que després ens passàvem els uns als altres: Georges Brassens, Brel, Edith Piaf. . . I també vàrem ser els primers que van ballar rock’n’roll a València, l’any 62 o 63. Poca broma: els primers que vam ballar rock’n’roll! Muntàvem festes a casa d’algú, qualsevol diumenge a la tarda. L’Eliseu era un gran rocker. I jo no ho feia tampoc malament. . .
No sé per què deu ser, però no em costa gens de creure-ho. Sigui com sigui, això demostra que teníeu també consciència que calia estar al dia, ser moderns.
Sí. Això és un fet que després ha tingut molta importància en l’evolució del nacionalisme progressista al País Valencià. Érem una gent molt arrelada al país, però al mateix temps amb una enorme curiositat per contactar amb tots els corrents i moviments —artístics, polítics i culturals— que es desenvolupaven arreu del món. En un primer moment, sobretot ens abeuràvem de França i de la cultura francesa, però l’influx anglès i nord-americà també els vàrem rebre molt aviat.
Per ser una generació que havia hagut de passar tantes hores en llocs reclosos i controlats, en escoles on bàsicament havíeu d’estudiar, éreu força espavilats vitalment.
Sí. Ara bé, no em preguntes per què: es produí una confluència, que va acabar donant aquells resultats. Segurament, es varen ajuntar tot un seguit de circumstàncies, tant econòmiques com sociològiques (un can-vi d’època al país, tantes coses noves que arribaven de fora), que feren possible que apareguera un grup d’aquell tipus.
Éreu una minoria exquisida, en tot cas. Com us veien els altres companys de la universitat?
No crec que ningú de nosaltres pensara en termes de «minoria exquisida». . . A la Facultat on anàvem, al carrer de la Nau, hi havia, a dalt, Filosofia i Lletres, i a baix, Dret. Entre els companys de Filosofia que no estaven implicats en el que fèiem, hi havia un cert respecte, suport i comprensió. Entre els de Dret, no: ens miraven amb hostilitat. Alguna vegada hi teníem conflictes. Vam fer una petita manifestació amb motiu de la vaga dels miners d’Astúries l’any 62, vam acabar cantant Asturias, patria querida, i els de Dret ens escridassaren. . . Però això només són anècdotes que ja s’han explicat moltes vegades. . .
Quina era la procedència social de l’alumnat?
Aquells anys, a principis dels 60, degueren ser els primers que la procedència social de l’alumnat universitari es començava a diversificar. Ja hi havia molta gent que venia de comarques, sense semblar exemplars d’una espècie exòtica. Les misèries econòmiques de la postguerra ja s’havien acabat, o reduït, i havia sorgit una petita burgesia nova, que volia que els seus fills tingueren estudis.
Com varen reaccionar la vostra família i les dels vostres amics quan veieren la vostra deriva ideològica?
En general, no se n’assabentaven gaire. Jo li deia a ma mare que aquella nit tornaria tard i ella no sabia si era que havia d’assistir a alguna reunió clandestina o bé havia quedat amb alguna nòvia o amb els amics. Això sí, quan quedàvem, com que no hi havia discoteques, el que fèiem era passejar, entrar en algun bar a prendre un conyac, tornar a passejar i parlar fins a altes hores. . . En tot cas, les famílies que se n’assabentaven patien, deien als fills que anaren amb compte. . . Les reaccions més virulentes les hagueren d’afrontar algunes de les primeres xiques que s’integraren al grup, com Cèlia Amorós, que és una gran filòsofa, especialista en teoria del feminisme, i era filla d’una família de la millor burgesia de València. No n’eren moltes, però n’hi havia: i a les mares no els feia cap gràcia ni una.
Quins varen ser els professors de la universitat amb qui establíreu un contacte més fidel i fructífer?
Hi havia un grup dels professors d’Història, Tarradell, Reglà, després Giralt, els quals varen ser molt importants perquè, a banda d’oferir-nos suport intel·lectual, ens oferien també un suport físic, ens prestaven llibres, donaven la cara per nosaltres si volíem muntar algun seminari, ens cedien el despatx. . . També n’hi havia d’integristes i de fatxes, és clar! A la universitat dels anys 60, hi havia molta més llibertat de pensament i doctrina del que es podria pensar tenint en compte que el país estava controlat per una dictadura. No hi havia una repressió intel·lectual directa. El que hi havia era una repressió política: contra els comunistes i els nacionalistes, sobretot. Per dir-ho més clar: debatre sobre el marxisme no et reportava problemes; muntar una manifestació, sí.
3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià
Durant aquells anys molts dels que formàveu aquell grup ràpidament vàreu passar de formar part del Moviment Social-Cristià de Catalunya a adoptar una ideologia més socialista. Com es va produir aquella evolució?
També fou molt natural. El MSCC realment a València no era un grup propi, eren només les relacions que teníem amb el grup de Barcelona, però aquella denominació durà molt poc. Perquè, encara que pràcticament tots havíem anat a col·legis de frares i teníem un fons cristià, també teníem una ideologia progressista. Però no hi va haver cap fricció o contradicció, perquè aquells foren els anys en què molts de nosaltres començàrem el distanciament de la pràctica religiosa, i, per tant, era lògic que llevàrem el nom de «cristians» i adoptàrem el de «socialistes». No ho sentírem com un trencament: simplement vàrem deixar de banda el component més religiós i ens quedàrem amb el component més social. A més, en aquella època la paraula «socialisme» causava una gran fascinació.
A un nivell teòric, teníeu clars els conceptes que manejàveu? Vull dir: havíeu llegit llibres sobre el «socialisme», sobre el «marxisme»?
Sí. Pensa que, tot i que l’evolució de tot plegat va ser molt ràpida, allò va ser un procés. Anàvem llegint llibres, que adquiríem a les poques llibreries de València que en tenien d’amagat, ens informàvem sobre els moviments socialistes de l’estranger i de la mateixa Espanya. . . I tot s’anà pastant. Fins que, a partir d’un determinat moment, a les reunions de partit tractàvem cada vegada més de qüestions socials, d’economia, de teoria política socialista i marxista. . . Igualment, alguns del grup accentuaren més el caràcter marxista de la seua ideologia, i d’altres no tant.
Vós de quins vàreu ser?
Jo crec que era una cosa intermèdia. Podia acceptar les explicacions dels conceptes més genèrics del marxisme (que, com a filosofia, ja havia estudiat a Roma), però mai no vaig tindre ni la més remota temptació d’adoptar els postulats ortodoxos dels partits comunistes. Mai no m’hauria sentit còmode en un partit com el PSAN, que es definia marxistaleninista. Des de sempre vaig tindre ben clar, i no era l’únic, que els principis clarament democràtics havien de ser irrenunciables. Un règim governat per un partit únic, les idees totalitàries, em van repel·lir sempre.
També és significatiu que, en un període tan convuls, dominat per unes ideologies tan fortes (tant de dreta com d’esquerra), vós i alguns més de la vostra generació adoptéssiu un punt intermedi.
Sí. Però n’hi hagué a tot Europa! De la mateixa manera que la primera conferència que vaig fer fou sobre Europa i europeisme, el primer article que vaig publicar (a la revista Diàleg, del sindicat universitari clandestí), va ser sobre la socialdemocràcia sueca i Olof Palme. Aquest era el meu model: com a país, com a ideologia, com a estructura social. Ho ha estat sempre. De fet, també teníem bona relació amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i jo mateix vaig anar un hivern a uns seminaris que organitzava l’SPD alemany al centre internacional de Sonnenberg.
Quina va ser l’època de màxima ebullició política clandestina amb el