La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
històric), ni existia UGT, ni Comissions Obreres, o al principi només en forma embrionària. . . , fins i tot algunes de les primeres reunions sindicals a València se celebraren al local de Lo Rat Penat, imagina’t! També per aquells anys es van fer les famoses pintades de «Valencians, unim-nos!» pels carrers de València. Eixíem de nit, amb un pot de pintura i una brotxa, i au: a treballar! L’any 66 també vam fer una campanya a favor del No en el referèndum de la Ley Orgánica del Estado. Jo mateix vaig anar a repartir pamflets contra el referèndum a les portes de les fàbriques, a l’hora d’eixir els treballadors.
I com reaccionaven?
Uns amb recel i els altres amb indiferència: la majoria no sabien ni de què es tractava. I, després del 67, el partit es va trencar: uns van passar a dedicar-se a l’activisme cultural o social, altres varen entrar al Partit Comunista, altres varen derivar cap a un nacionalisme més radical i també marxista, i uns altres vam ser els primers organitzadors, pocs anys després, del Partit Socialista del País Valencià. La impressió que tinc és que tots vam veure el trencament com una cosa inevitable.
4. La fàbrica alemanya. Les classes de grec. Esdeveniments mundials
Durant els 60, també féreu estades llargues a l’estranger.
Sí. A més de les visites a París, vaig passar dos estius sencers a Alemanya, a Düsseldorf, treballant en una fàbrica. La idea era aprendre l’alemany i, també, adquirir experiència directa de la vida obrera.
I què tal, l’experiència?
Preciosa. . . El primer any treballava en una fàbrica de la indústria metal·lúrgica, una faena terrible. Eren jornades duríssimes, de dotze hores davant de màquines molt perilloses. I recorde aquell matí d’estiu de l’any 61, quan entre els obrers començà a córrer la veu: «Els russos es-tan construint un mur a Berlín!».
Suposo que molts dels vostres companys havien fet la guerra?
Sí. Quasi tots havien lluitat a Rússia, que és on es va desenvolupar realment a Europa la II Guerra Mundial. I en parlaven molt, i amb pànic: tenien terror als russos. Havien vist morir una infinitat de companys seus, i sobretot havien experimentat la retirada i la derrota, el patiment, molts havien estat presoners. . . Per damunt de tot, tenien por a dues coses: als russos i a la bomba atòmica. Una por total, absoluta. I s’emborratxaven contínuament, des del divendres a la vesprada fins al dilluns al matí. I al país hi havia milions de dones sense home, fadrines, vídues de soldats morts. L’Alemanya que vaig conèixer era un país desfet, que, això sí, ja començava a recuperar-se.
El que vaig fer també durant aquells anys va ser caminar molt pel País Valencià. Agafava la motxilla i marxava tot un cap de setmana: per conèixer el territori, parla-va amb la gent que anava trobant, pagesos, pescadors. . . Gràcies a aquelles passejades, jo ara tinc memòria visual de quan el litoral valencià encara estava intacte, la meravella que era la costa de la Marina. També anava sovint a Barcelona. Hi vaig conèixer alguna gent del Front Nacional de Catalunya, alguns dels quals van ser també els fundadors del PSAN. Aquells contactes, és clar, em consolidaren encara més el sentiment i les idees que ja tenia sobre el fet que, tant lingüísticament com culturalment, el País Valencià i Catalunya eren un mateix espai, una mateixa gent.
A això, d’alguna manera també hi va contribuir el primer any que vaig passar com a catedràtic d’institut a Lorca, una ciutat clàssica del sud de Múrcia, mig castellanoandalusa, amb molts palaus i aristòcrates. Va ser un contrast social i cultural molt fort: era com haver arribat a un altre país, a un altre món, a una altra època històrica. Una societat tancada, jerarquitzada, estructurada piramidalment: m’ho mirava amb una estranyesa absoluta, com si no fóra meu. Això, sens dubte, va consolidar el meu sentiment de pertinença nacional. Ara, evidentment, els contrastos s’han difuminat moltíssim: tot s’ha homogeneïtzat, no només a un nivell espanyol, sinó general. L’any següent, ja vaig vindre a Castelló.
L’experiència docent us satisfeia?
Durant molt de temps, sí. Era professor d’institut amb molt de gust. Com que ensenyava grec, a més, els grups eren més reduïts, i allò que ensenyava podia tindre una certa envergadura. Als alumnes de sisè de batxillerat, ja els feia traduir Demòstenes i Plató, i Homer als de Preuniversitari, per exemple, cosa que actualment no és possible, no ja a l’institut, sinó ni tan sols a la Universitat fora de l’especialitat de clàssiques. Fixa’t què et dic: els temps que vaig ensenyar grec a l’institut, podia fer les classes a un nivell molt més alt que els vint anys que en vaig fer a la Universitat. Quina desolació. . .
Durant els 60 es produïren alguns fenòmens sociopolítics que varen transformar el món. Hem dit que procuràveu estar informat del que passava a fora. Com assistíreu, per exemple, als primers processos de descolonització a l’Àfrica?
No només estàvem informats, sinó que de vegades rebíem informació directa. Per exemple, Eliseu Climent va estar a Alger en temps de la guerra de la independència. Hi havia pogut anar gràcies a un capellà que hi treballava en un col·legi, i quan en tornà ens va explicar les atrocitats que havia vist perpetrar, tant de part d’un bàndol com de l’altre. Jo en aquell moment assistia als procés descolonitzador amb molta més ingenuïtat i eufòria del que després ha estat justificat. La major part de processos de descolonització han resultat una catàstrofe: per als africans mateixos, sobretot. A mi, per exemple, se’m varen obrir els ulls definitivament quan, deu anys després, vaig anar a la Guinea Equatorial: el país havia degenerat fins al desastre en quatre dies! I tot això fou general. Després he conegut personalment Zimbabue: una altra catàstrofe.
El Concili Vaticà II també us degué interessar molt.
Sí, ens va produir una gran il·lusió. Perquè tots procedíem d’un món cristià, i aquella idea d’obertura i de renovació al si de l’Església, de contacte amb la gent, va causar un optimisme general, fins i tot entre els que ja havien abandonat el cristianisme. Al capdavall, era una prova més que els temps estaven canviant. No era només el Concili Vaticà II. També eren les primeres cançons de rock’n’roll, els cantants folk, els Beatles. . . , i la minifalda, que no és cap anècdota. Tot plegat produïa una sensació refrescant. A més, nosaltres no passàrem d’una estructura encarcarada a una altra diferent però igualment rígida, cosa que degué succeir als que passaren de viure el franquisme a militar en el comunisme.
Vós, que éreu d’esquerra però no éreu comunista, com vèieu la guerra freda?
Em fa l’efecte que teníem dubtes, tant jo com alguns dels meus amics. És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’n’roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz. . . D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era «el bo». Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida. . . ?, què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era «socialista» era bo i tot allò que era «capitalista» era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i
70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o fins i tot envers el concepte de liberalisme en la seua millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identificat amb el futur, la pau, l’esperança, la justícia, la llibertat. . . En certa manera, és un miracle que la majoria no ens acabàrem fent comunistes! La gent tancava els ulls davant de les evidències. Recorde algun intel·lectual importantíssim d’aquest país que va justificar la invasió soviètica de Txecoslovàquia, dient que sí, que era una llàstima, però que no es podia condemnar perquè condemnar-ho seria fer el joc a l’imperialisme capitalista.
Teníeu alguns autors de capçalera, que clarament us marquessin a un nivell ideològic?
No. Perquè