La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
de València, i em vaig haver d’examinar de vuit o nou assignatures davant d’un tribunal, com a alumne «lliure». I després, als Escolapis, a començar el segon curs de batxillerat amb només deu anys. . .
4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat
Cursàreu el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de València: el canvi degué ser important.
Sí, però jo tenia el precedent dels meus germans. Els havia acompanyat al Col·legi alguna vegada, havia conegut alguns professors. . . Era molt natural. La mare, a més, ja havia anat de menuda a l’Escola Pia d’Alzira. Per tant, anar als Escolapis era cosa de família. Hi vaig estar fins als quinze anys. I tampoc no sentia que el que m’ensenyaven fóra cap endoctrinament molt bèstia, perquè no anava en contra de res que jo sabera o pensara: era l’època, l’ambient. . . Ens ensenyaven molta religió, però la religió formava part de la meua vida familiar. Era normal. Encara que, retrospectivament, jo ara veja que tot plegat era molt encarcarat: insistien molt en les idees de control, que Déu tot ho veia, que no podies pecar. . .
Aquesta era la idea bàsica?
Sí. És que estem parlant d’una època en què es considerava que, als set anys, un nen ja era responsable moral dels seus actes i, per tant, podia fer pecats. Jo, a partir dels set anys, ja em confessava. Però no em preocupava ni em turmentava: si tocava el cul a una xiqueta, em confessava i ja està! Tot era part de la roda de la vida. Una altra cosa eren les prohibicions. Si feies alguna cosa que no es podia fer, venia el professor, capellà o no, i et clavava una bufetada. El càstig corporal era molt habitual: alguns eren més sàdics i uns altres més mesurats, però quasi tothom pegava. Però és que, si no hi havia càstig dels mestres, hi havia abús dels alumnes. Jo recorde haver vist, amb onze o dotze anys, com els professors més tous eren pujats a cavall pels alumnes. Pujats a cavall, literalment. La violència era molt present: entre els xiquets, a l’escola. . . Als companys més febles, els altres nois els feien de tot: els humiliaven, els torturaven, era una cosa horrorosa. Pareix que la violència a les aules és només un assumpte actual, que abans no n’hi havia, i això és fals.
Quan us trobàveu amb els amics, i jugàveu i parlàveu, era present la idea de pecat, teníeu en compte el que us deien els capellans?
No, ens divertíem, anàvem d’un lloc a un altre. Al contrari del que han dit altres persones, la presència de la religió, el pes del pecat, jo personalment ho recorde com una cosa molt delimitada: tenia el seu lloc, i prou. No afectava tota la resta. I el que hi podia haver de repressió entre els sexes, això s’iniciava amb la pubertat. Fins als onze o dotze anys, entre els nens de l’horta, hi havia molta llibertat quant al contacte entre els xiquets i les xiquetes. A partir d’aquella edat, però, elles ja es mostraven més retretes: es produïa un canvi, s’alçava una barrera. . . Un fet interessant és que els xiquets de ciutat eren més tancats que els de l’horta: com que tenien una vida físicament molt més restringida, i no tenien espais només per a ells, acabaven sent més tancats i reprimits que els xiquets del camp: nosaltres érem més lliures, anàvem en grup pel carrer o pels camps, xiquets i xiquetes barrejats, i ens donàvem la mà, o ens pessigàvem, o ens fregàvem dissimuladament els colzes. . . , i més coses. Quan vaig escriure Els cucs de seda, pensava en tot això.
Com eren els mestres?
La major part eren escolapis, amb sotana, com Déu mana. També n’hi havia alguns de seglars, però no recorde que foren més competents que els altres. Al col·legi, vaig aprendre molt de tot, excepte de matemàtiques. Quan jo vaig fer els catorze anys, va ser la primera vegada que es va fer la divisió entre ciències i lletres, al cinquè curs de batxillerat: abans, eren set anys comuns per a tots, tothom estudiava el mateix —llatí, matemàtiques, etc. — i a la fi feien un examen d’estat. Bé, doncs, als catorze anys, havíem de saber llatí, la prova de francès l’havíem de fer sense diccionari: vull dir que eren uns estudis seriosos, i ningú no emmalaltia, cap cervellet no es feia malbé; al contrari! L’important d’aquells estudis és que havies d’estudiar, havies de saber la lliçó, l’havies de poder explicar. . . I els que diuen que les opcions de lletres avui tenen poca clientela, haurien de saber que el 1954, el primer any que hi hagué dues opcions, nosaltres, els «de lletres» érem un grupet de cinc o sis, i els «de ciències» eren prop de cinquanta. De l’educació que vaig rebre, jo no en guarde cap record negatiu. De cap manera.
De totes maneres, creieu que l’educació que rebéreu va marcar de forma clara i persistent la vostra generació?
Sí. Jo crec que la gran majoria de gent que va estudiar en aquella època va assimilar, d’una manera o altra, la ideologia tradicional que els transmetien. Estic segur que un tant per cent molt elevat dels meus companys d’estudi avui són votants de la dreta. Pensa que, quan després arribàrem a la Universitat, els que vàrem tindre una actitud contestatària i antirègim érem una minoria ínfima, i els altres se’n fotien. Els que estudiaren el batxillerat després de l’any seixanta, ja no: l’època havia canviat.
5. La mort del pare. El monestir d’Iratxe. La descoberta de la llengua
Com a intel·lectual amb unes idees absolutament diferents de les que us inculcaren de jove, quins esforços heu hagut de fer per expulsar certs prejudicis amb què us varen carregar?
Això ha sigut també una evolució. Quan jo tenia quinze anys, es va morir sobtadament el meu pare. Del cor, fulminat. I allò fou un trauma total. Total. I llavors, enmig de les boires d’aquell trauma, els capellans del col·legi m’arreplegaren i se’m van emportar al seminari dels Escolapis; vaig estar-m’hi tres anys, fins als divuit, i a més fent una vida bastant monàstica. Els vaig passar a Navarra, al monestir d’Iratxe, davant del Montejurra, on es reunien cada any els carlistes amb el seu rei o pretendent. . . Estudiava com una mala bèstia i complia amb tot el que cal fer en un seminari de caràcter monàstic: fins i tot cantàvem gregorià cada dia.
Els estudis eren molt forts. Combinava les assignatures que em faltaven del batxillerat, les matèries de pedagogia, psicologia i didàctica (perquè els escolapis han de ser pedagogs ben preparats), i la filosofia escolàstica en llatí (la cosmologia, la lògica, l’ontologia, etc. ). Vaig estudiar moltíssim. . . I els professors eren molt bons: molts havien passat per la Universitat Gregoriana de Roma.
El trauma per la mort del pare us va durar molt de temps?
Em va durar uns anys, però va ser molt fort. Jo no m’ho havia plantejat mai, això d’anar al seminari: però la mort del pare va ser un colp tan dur que els capellans del col·legi, amb alguns dels quals jo tenia una gran confiança, només hagueren de recollir-me, com qui diu.
Però, durant aquells anys, tinguéreu clara la vocació religiosa?
Al principi sí, i tant! Jo volia ser sant! Fins i tot crec que vaig arribar a levitar un parell de dits.
Ja té mèrit!
No és molta altura: jo hauria volgut levitar almenys dos pams. Però bé, sí: vaig sentir la vocació d’una manera molt forta. La sensació d’haver patit un sotrac que et deixa un buit espantós, i que després trobes una cosa que te l’ompli: això era el que jo sentia.
Realment sentíeu que Déu existia, i us omplia aquest buit.
Sí, sí. Durant aquells anys, jo vaig creure d’una manera molt profunda i molt intensa. Pensa que jo tenia quinze anys, disset, divuit, era un adolescent, i les moltes energies que sentia es concentraven exclusivament en allò. O cap a l’estudi. O cap a l’experiència espiritual, que la vivies amb una intensitat gairebé física. La sensació d’estar en contacte —pell amb pell— amb alguna cosa que és més gran que tu, més gran que tot.
Va ser una època feliç?
Absolutament. . . Absolutament. Tant a un nivell intellectual com espiritual. Encara que, evidentment, hi havia moltes limitacions: de tracte amb els companys, de coses que es podien fer, molta incomoditat física, el lloc era inhòspit. . . Però sí: una felicitat total.
Quins trets particularitzen la congregació dels Escolapis?