La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons
Читать онлайн книгу.
inversió; però com que els passava més o menys sovint, ho acabaren entenent. . . I bé: tot plegat féu que el segon curs ja no el passara a la residència dels Escolapis, sinó en una pensió de mala mort, per poder acabar la llicenciatura i després arribar aValència i convalidar el títol. A Roma vaig acabar passant-hi dos anys. I allí ja vaig tindre una novieta romana, el primer amor. . .
El segon any, m’imagino que va ser més complicat que el primer.
Home, duia vida d’estudiant miserable clàssic, sense diners, mal vivint, mal menjant, o no menjant gaire cosa més que un minestrone i un tros de pa, allotjant-me en una pensió familiar de mala (mala, mala) mort. . .
Vida d’estudiant balzaquià!
Balzaquià, o pitjor! Amb les sabates foradades, els peus mullats. . . Passant un fred terrible, passant gana.
Quin tipus de literatura us interessava, aleshores?
No en tinc ni idea. De literatura, en llegia molt poca. . . Llegia sobretot història, filosofia, llibres d’art. A Roma, es produïren dos enamoraments que m’han durat tota la vida: l’enamorament de l’art i l’enamorament de la llengua italiana. El meu segon curs a Roma, jo ja pensava en italià: amb normalitat, com a llengua pròpia. I a la vegada aprenia l’anglès, i millorava el francès.
Vint anys, i cinc idiomes: un èxit!
No: és el resultat d’una peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també l’alemany: l’objectiu era llegir Marx en l’idioma original, imagina’t quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.
Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?
No, això vingué anys després. I va ser bastant ràpid. Quan vaig conèixer els amics de València, tots havien estudiat en col·legis de frares i tots (excepte Alfons Cucó i Lluís Aracil, potser) anàvem a missa. De fet, els nostres primers contactes amb grups polítics clandestins van ser amb els de Cristians per Catalunya, amb gent que es reunia a Montserrat, Jordi Pujol i Josep Espar Ticó, cristians que eren demòcrates i nacionalistes.
I com ha estat l’evolució que us ha portat de la creença ferma i gairebé física fins a l’agnosticisme actual?
És un procés. A poc a poc vas passant de sentir una religiositat misticoespiritual molt forta a entendre o sentir la religió com una cosa més racional, més crítica, més distant, fins que arriba un punt que la perceps tan distant que ja te’n trobes fora. A poc a poc, sense saber com, te’n trobes fora. Ara bé, jo continue sent un cristià cultural. M’encanten les esglésies, la litúrgia, el cant gregorià. Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure’m davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l’Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangelis, la sent molt vàlida, i molt meua.
No us considereu un home de fe, però.
No.
Un agnòstic?
Sí. Un agnòstic malgré moi.
Però no un ateu.
Mai no he estat ateu. Un ateu està totalment convençut que Déu no existeix. Jo dubte. De vegades, fins i tot pense que m’agradaria creure; però. . . En tot cas, encara llegesc molta Història de les Religions, i la Bíblia, i textos sagrats budistes. Però la fe és una altra cosa. La fe és això que tenen el 50% dels cristians, i el 100% dels musulmans.
2. Els anys seixanta
Costa molt d’entendre. Per més que un hi doni voltes i més voltes per intentar trobar-hi una explicació més o menys lògica i plausible, costa molt d’entendre com va poder sorgir, al País Valencià de principis de la dècada dels seixanta, una colla de nois (tot just superaven la vintena) com aquella de la qual formà part Joan Francesc Mira, i en la qual hi havia també alguns dels noms —Eliseu Climent, Alfons Cucó, Raimon. . . — que han acabat jugant un paper clau en la recent història politicocultural del país.
No tan sols no acataren els postulats ideològics del règim i de l’època; no tan sols descobriren, cadascú pel seu compte, quin era el seu veritable país i quina la seva llengua pròpia; no tan sols es posaren a treballar immediatament per recuperar tot allò que els havien escamotejat. És que, a més, van entendre que les circumstàncies tan adverses en què havien d’actuar i els obstacles tan difícils a què havien de fer front eren, no una coartada per a l’autoindulgència de qui creu que ja en té prou exhibint la seva sincera bona fe, sinó un deure i un estímul per ser tan bons —intel·ligència, esforç, coneixements, experiències, actitud, caràcter— com els fos possible.
Aquesta autoexigència de curiositat, talent i empenta es va concretar en una necessitat de ser absolutament moderns, que en Mira jutja molt important per a l’evolució del nacionalisme progressista valencià i que, en major o menor mesura, es donà també en els grups de joves que impulsaren el nacionalisme progressista de Catalunya i de Mallorca. I ser modern volia dir estar al dia dels successos més importants que s’esdevenien arreu del planeta. I informar-se —i gaudir— dels nous corrents literaris, artístics i musicals provinents de França, Anglaterra i els EUA. I ser modern volia dir, també, prendre consciència que no únicament calia rescatar, preservar i promoure la cultura catalana, sinó que a més calia treballar —idealisme pragmàtic— per homologar-la a qualsevol altra cultura normal. Entre moltes altres coses, la coneixença i substanciosa amistat de Joan Fuster els va servir per comprovar que assolir tot això era possible.
Malgrat les pintades polítiques, les reunions clandestines, les discussions ideològiques i les lectures prohibides, en Mira parla d’aquells anys estalviant-se qualsevol pretensió èpica. Com si volgués deixar clar que, si bé potser van ser uns anys heroics, el que és del tot segur és que van ser uns anys apassionants, crucials. I sembla també que feliços.
1. El retorn a València. El Grup dels 17. Inicis de l’activisme valencianista
Hem dit que Roma va representar la descoberta del món. I vàreu tornar a València l’any 60. Tot d’una que vàreu arribar ja vàreu sentir que la perspectiva des d’on miràveu les coses era diferent?
Tot d’una després de tornar a València, jo crec que no sentia res de res. Estava molt atabalat, havia de començar a guanyar-me la vida, havia estat desconnectat de tot, no coneixia ningú. A més, els meus germans ja s’havien casat, i amb ma mare i la meua germana ens traslladàrem a viure al carrer de Pelayo, al centre de la ciutat, i vaig ha-ver de fer de cap de família. . .
Em vaig posar a treballar fent classes de grec, que era l’únic que, en el sector de les lletres, es pagava una mica. Durant el primer any vaig fer classes particulars de grec a grups d’estudiants, i al següent vaig passar a donar classe al col·legi nou dels escolapis, al carrer de Misser Mascó. Allà hi vaig estar uns quatre anys, fins que vaig guanyar una càtedra d’institut, que aleshores era una cosa molt seriosa. Una oposició amb deu proves molt dures, totes eliminatòries! Per preparar-la, després de treballar fent classes tot el dia, estudiava tota la nit: durant un any, pràcticament no dormia.
Això pel que fa a la trajectòria professional, però vau fer moltes altres coses. L’antifranquisme, el nacionalisme, l’interès pels temes de cultura i de llengua, es varen crear durant aquells anys?
No. Tot això ja ho portava de Roma, almenys les idees. Les coses bàsiques ja les tenia ben clares. Però aleshores, en una d’aquelles classes particulars que donava, vaig tenir un alumne que havia suspès primer de grec a la facultat. Era Alfons Cucó. Ens vam conèixer, vam parlar, vam veure que teníem moltes idees en comú, i immediatament ell em presentà els seus amics: Eliseu Climent, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco. . . Que s’havien conegut i fet amics al col·legi dels jesuïtes o a la universitat.
Els orígens