Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
blancs i autòctons, baixava el preu de l’habitatge, es degradava l’entorn i s’instal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren d’un ampli ressò.
En aquests tipus d’estudis i en l’escola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació s’utilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, l’ús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no s’aplica als barris on s’ajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, l’assignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques d’exclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a l’infractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.
En la vida real, segregació i concentració conformen dos extrems d’un continuum amb diverses situacions intermèdies. En tot cas, convé distingir la segregació de la tendència a viure junts de determinades minories en certes zones. D’acord amb les recerques de Burgess, Park i Thomas, l’existència de barris ètnics, d’organitzacions pròpies i de periòdics en les diverses llengües maternes, van contribuir a la millor adaptació dels immigrants.[26] Sols les concentracions ètniques que es perpetuen són problemàtiques, més encara quan la diferència es conjuga amb la desigualtat, com als guetos negres. O, en clar ressò d’aquestes tesis, «l’autosegregació relativa no constitueix una forma d’inferiorització ni d’exclusió, sinó que és un instrument al servei de la integració» (Delgado, 1998: 185).
Per una altra part, els diferents estudis sobre segregació ens ofereixen dades sobre la distribució residencial dels immigrants, dades d’interès sens dubte, però que ens diuen poc sobre els processos socials subjacents i la seua interpretació. Una concentració residencial aparentment semblant pot tenir, i de fet té, diferents conseqüències socials segons els grups en qüestió, que la distribució desigual siga escollida o imposada, que les diferències significatives que denoten la concentració s’acompanyen o no d’una situació de pobresa i marginació social, etc.[27] A més a més, la percepció sobre les concentracions ètniques depèn de la història i les tradicions sociopolítiques de cada societat, dels efectes atribuïts a aquestes concentracions ètniques, així com als valors ideològics i mites identitaris. Per això hi ha una diferent percepció a l’àmbit anglosaxó i a l’àmbit europeu continental, particularment el francòfon.[28] Si en el primer les concentracions susciten menys recels, la visió europea ha estat tradicionalment molt més problematitzadora.
Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències d’aquestes concentracions cal considerar l’existència d’altres tipus de relació o no, l’accessibilitat a altres espais, el grau d’inserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.
Les connotacions negatives associades a les concentracions ètniques augmentaren en la dècada de 1980 i primeries de 1990. En aquests anys es produïren conflictes, protestes i desordres als barris multiculturals de grans ciutats europees i nord-americanes. Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants d’un cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta d’escenaris urbans marcats per l’atur i l’ocupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per l’heterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o d’origen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés d’ampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, l’augment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.
La popularització simplificada d’alguns dels postulats de l’Escola de Chicago, l’ampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés d’inserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i d’opcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.
Segons la primera, hi ha un model d’inserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs d’arribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés s’ha establert una tipologia de barris com «barri d’arribada», «barri de transició», «barri ètnic» o d’altres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés d’inserció.
D’acord amb la segona proposició, l’autèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de l’escassa voluntat del grup per integrar-se, s’associen a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés d’inserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, d’una major integració social.
És evident