Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
de relacions racials els negres i els asiàtics pels entrebancs socials que suposen els seus trets fenotípics. Més tard, l’any 1937, ampliarà els seus dubtes per a determinats grups d’immigrants blancs. Vegeu, en aquest sentit, Schnapper (1998: 195), De Rudder (2002: 47) i Chapoulie (2002: 18).
[17] Vegeu, per a aquests i altres elements crítics, Piette (1990), Kesteloot (1990), Hannerz (1993), Martínez Veiga (1999) i Chapoulie (2002)
[18] En Amèrica del Nord, la urbanització i la industrialització es realitzà sense quasi antecedents, mentre que a Europa aquest desenvolupament es realitzà, almenys en part, sobre la base urbana preexistent. Al mateix temps, els espais urbans europeus tenen unes connotacions històriques i simbòliques que en Amèrica del Nord són més noves o menys importants, la qual cosa és particularment perceptible als centres urbans. Una altra diferència important rau en els principals actors del desenvolupament de les ciutats, promotors privats en el cas nord-americà i amb més paper dels operadors públics en el cas europeu, caracteritzat a més per la importància de la planificació i l’ordenació urbana. Per analitzar aquestes i altres diferències, vegeu Alvergne i Coffey (2000).
[19] Vegeu Piette (1990), Coulon (1992), Bastenier i Dassetto (1993), Chapoulie (2002) i De Rudder (2002).
[20] Ens referim a la utilització de documents personals, a l’anàlisi d’una diversitat de fonts documentals, a la realització d’entrevistes i d’històries de vida, al treball de camp i l’observació participant en l’àmbit urbà. Park considerava que el mètode antropològic, desenvolupat per Boas i Lowie, era plenament aplicable i necessari en les investigacions urbanes per a captar les pràctiques socials, costums, creences i concepcions dels immigrants a la ciutat (Hannerz, 1993: 42).
[21] Desorganització i reorganització són dos conceptes centrals de moltes recerques de l’Escola de Chicago. Encunyats per Thomas i Znaniecki en la seua obra El camperolat polonès a Europa i Amèrica, publicada entre 1918 i 1920, per a referir-se al procés de desorganització de la vida camperola en la societat polonesa, situació que s’agreuja amb la migració als Estats Units. Tanmateix, aquest estat de desorganització social és provisional. En Amèrica, el grup migrant reorganitza les seues actituds, acomoda valors i comportaments, i conforma una nova organització.
[22] La separació residencial dels diferents grups es pot mesurar amb una diversitat d’índexs que solen agrupar-se en quatre blocs: de distribució espacial, del grau de contacte potencial, de concentració i de centralitat. A l’àmbit anglosaxó s’han donat vives polèmiques sobre la construcció d’aquests índexs i la seua pertinència, com recull Fong (1998: 254 i ss).
[23] Aquesta noció és semblant a la idea de «llindar de tolerància» que es va imposar a tot Europa en la dècada de 1980. Aquest llindar expressa la capacitat de la societat per a acollir immigrants, i superar-lo pot obrir tot tipus de dinàmiques de tensió, competència i desagregació social. El concepte de llindar va ser utilitzat com una legitimació de la política d’immigració zero, oficial en la Unió Europea fins mitjan dècada dels 1990. Aquesta idea té, almenys, tres problemes. Primer, redueix a un càlcul quantitatiu tot un complex procés social. Segon, és qüestionada per la realitat atès que Luxemburg, amb una mitjana d’un 30 % de residents estrangers durant les dècades de 1980 i 1990, no ha tingut més problemes que França, amb una mitjana d’un 10 %. En tercer lloc, la mateixa concepció del «llindar de tolerància» sembla que responsabilitza els immigrants, en realitat el seu nombre, dels problemes que es generen i obvia així el paper clau dels processos socials de la societat de recepció.
[24] Això és freqüent a l’àmbit anglosaxó. Igualment, és el cas d’estudis de segregació a l’Estat espanyol, com el de Checa Olmos i Arjona Garrido (2003) referit a Almeria, i el de Martori i Hoberg (2004) sobre diversos municipis catalans.
[25] Segons Peach (1998: 234), per a la realitat canadenca, «els polítics quan parlen de segregació evoquen els estereotips dels guetos negres nord-americans».
[26] El 1964, Burgess presentava un balanç de l’Escola de Chicago i afirmava: «el descobriment que els grups ètnics constituïen un gegantesc mecanisme sociològic de defensa que facilitava la supervivència i l’adaptació dels immigrants, comunitats a les quals la segona generació volia escapar, ha constituït un resultat major de la recerca sociològica de la ciutat entre 1920 i 1930» (Coulon, 1992: 36).
[27] Per a aquests i altres aspectes crítics sobre el concepte de segregació i, sobretot, a la seua utilització «àmplia», vegeu Brun (1994), Grafmeyer (1994), Schanpper (1998) i Hiebert (1998).
[28] D’acord amb l’imaginari del model republicà francès, no hi ha d’haver instàncies intermèdies fundades sobre particularitats comunitàries entre l’individu i la República. Aquestes es consideren un perill per l’èxit del procés d’aculturació, poden debilitar la lleialtat a la República i tendeixen a destacar-hi els particularismes enfront de la unitat nacional. A l’àmbit anglosaxó, la tradició identitària i sociològica ha destacat el paper positiu de les organitzacions, comunitats i grups ètnics en el procés de conversió dels immigrants en nacionals. La diferent valoració fa referència, també, a la desigual importància atorgada, en un i altre context, a l’universalisme, a l’igualitarisme i als fenòmens de precarietat social.
[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.
II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA
Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.
El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així–