Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

Читать онлайн книгу.

Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez


Скачать книгу
dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.

      L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.

      Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.

      MAPA 2.1

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998

img-7.jpg

      MAPA 2.2

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000

img-8.jpg

      MAPA 2.3

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002

img-9.jpg

      MAPA 2.4

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

img-10.jpg

      Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.

      Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats.


Скачать книгу