Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

Читать онлайн книгу.

Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez


Скачать книгу
pròpia.

      Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.

      A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.

      La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.