Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Una altra dada significativa és la distribució per grups d’edat. Com era d’esperar, d’acord amb el caràcter d’immigració laboral, la població extracomunitària a València es concentra en les franges d’edat activa. Es tracta, a més, d’una població jove, el 66 % de la qual té entre 16 i 40 anys, quan aquesta proporció és del 39 % entre els autòctons. Si bé quasi no hi ha majors,[8] la presència de xiquets és ja considerable. Al gener de 2004, el padró registrava 9.323 immigrants i/o fills d’immigrants menors de 16 anys; entre els immigrants es dóna el mateix nombre relatiu de menors de 16 anys que entre els autòctons, quan no el supera àmpliament com els equatorians i els argentins (amb un 20,06 % i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectivament, per un 14 % en el cas dels autòctons). Aquesta rellevància del nombre de menors indica una presència important de famílies, un factor bàsic en la caracterització sociològica de les migracions.

Constitueix un lloc comú afirmar que els immigrants extracomunitaris tenen un baix nivell de formació, amb un alt nombre d’analfabets. Sembla com si el tipus de treball que realitzen els immigrants, desvalorats i sense qualificació, projectara una imatge igualment desvalorada de les seues habilitats, estudis i preparació. D’altra banda, aquesta imatge és confirmada i legitimada per una part del discurs públic sobre la immigració.[9] Tanmateix, l’aproximació al nivell d’estudis dels veïns immigrants de València, mitjançant les dades del padró, ens obliga a qüestionar-nos aquesta afirmació.

En termes generals, el nivell d’instrucció dels veïns immigrants és inferior al dels autòctons, sense que es puga inferir, però, una imatge de manca d’instrucció o, molt menys, d’analfabetisme. Entre els immigrants hi ha un major índex de persones sense estudis, 4,61 % enfront el 2,76% dels autòctons, però majors proporcions de persones amb graduat escolar i batxiller, 40,98 % i 20,25 % en el cas dels immigrants, enfront del 26,49 % i 18,76 % dels autòctons. Pel que fa al tram superior de l’educació, 10,66 % dels extracomunitaris han cursat una carrera universitària enfront d’un 15,70 % dels nacionals espanyols. Contem, doncs, amb una migració relativament instruïda, amb una majoria de persones amb educació primària i/o secundària. Aquest nivell de formació varia segons el país d’origen, el sistema educatiu de què disposa, l’origen rural o urbà de l’immigrant i la importància social concedida a l’educació formal. En termes generals, es pot afirmar que la immigració llatinoamericana disposa d’un major nivell d’estudis que els europeus de l’est, africans i asiàtics.[10]

      Hem parlat de l’heterogeneïtat de la immigració extracomunitària a València com a conseqüència de la diversitat de procedència, i per tant de cultura, del caràcter masculí o femení, del nivell d’instrucció i el temps de residència. A aquesta heterogeneïtat cal afegir la diversitat de situacions d’arrelament, d’inserció laboral i residencial, i de funcionament normalitzat a la nostra societat. D’acord amb l’experiència europea, Bastenier i Dassetto (1990, 1995) estableixen tres moments del «cicle migratori», el procés mitjançant el qual les persones i grups immigrants entren, s’estableixen i s’arrelen en altres estats. Un primer moment correspon a la figura del gastarbeiter, treballador convidat, i a la marginalitat social. El segon moment fa referència al procés d’assentament en residències estables, relacions veïnals i constitució de famílies. El tercer moment correspon a una immigració ja arrelada que es conforma com un element permanent de la societat.

Si en molts països europeus, passar d’un període a un altre del «cicle migratori» va suposar dos o tres dècades, a l’Estat espanyol la dinàmica sembla molt més ràpida.[11] El mateix podem dir per a València. En una dècada hem passat d’una migració d’homes i dones sols, de caire temporal, a una altra de familiar i permanent. Aquesta rapidesa i dinamisme del fenomen migratori fa que a València trobem persones i grups immigrants en situacions que corresponen als tres moments de què parlen Bastenier i Dassetto. Una part minoritària de la immigració està ja assentada i acomodada, amb una inserció laboral més o menys sòlida, famílies reagrupades i/o conformades, permís de residència permanent o possibilitat de demanar-lo. Una altra part d’homes i dones immigrants estan en procés d’assentar-se amb les famílies. Alguns d’ells tenien permís inicial, d’altres pogueren accedir al procés de regularització de 2001. Un tercer grup, majoritari, està constituït per les nouvingudes i els nouvinguts, el 53 % dels veïns estrangers de València hi resideixen des de fa menys de dos anys. La majoria, atesa la normativa d’estrangeria i la pràctica administrativa dels darrers anys, es tracta de persones «indocumentades» i que han iniciat el procés de trobar una feina, instal·lar-se en un habitatge i convertir-se en un usuari més dels espais i serveis públics.

      En conclusió, tenim una immigració heterogènia però que, tot i les diferències que presenta i el caràcter molt recent d’una part, podem definir com una immigració permanent, atès el nombre de famílies i menors, el grau d’inserció laboriosament aconseguit i la voluntat generalitzada, inclosos els nouvinguts, de fer-se ací un avenir millor. Donada l’heterogeneïtat de situacions, es plantegen de forma simultània els reptes corresponents als tres moments del «cicle migratori». Per una banda, el tractament adequat de la borsa d’indocumentats,