Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.
El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació d’Espanya com un país d’immigració. Al País Valencià, aquest flux s’inicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra l’obertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux s’ha accelerat i n’ha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.
1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA
Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a l’aportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.
En l’evolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre d’estrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord d’Àfrica, es tractava bàsicament d’una migració d’homes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants s’autoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que s’hi instal·len.
El segon període s’inicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera s’ha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des d’Amèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals d’Equador i Colòmbia i, els darrers dos anys, d’Argentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants d’altres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, s’han mantingut les migracions del nord d’Àfrica, fonamentalment del Marroc, i n’ha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de l’Europa de l’est, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a l’economia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]
D’acord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» l’any 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, d’una raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés d’augment del flux havia començat l’any 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés s’accelera –com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana– i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]
No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. S’ha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. L’augment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de l’immigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més d’un 10 % del total.
Respecte a la dècada dels anys 90, la immigració extracomunitària a València no sols ha augmentat el nombre; també ha conegut importants modificacions. Ha augmentat l’heterogeneïtat interna, amb una major diversitat d’origen, de cultures, de situació social i de grau d’inserció en la ciutat. Tot i les diferències entre col·lectius, el nombre d’homes i dones tendeix a un major equilibri. A diferència de la dècada anterior, es tracta d’una immigració familiar i permanent.
TAULA 2.2
Evolució de la població estrangera resident a València. Comunitaris i no comunitaris.
Anys 1996-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Abans, però, d’aprofundir en aquests trets dels nous veïns, cal fer un darrer comentari sobre el nombre de veïns estrangers a València. Sovint les reflexions que susciten el nombre de veïns estrangers barregen dues dimensions interrelacionades però ben diferents. Una fa referència a la dada objectiva, el nombre d’estrangers; l’altra, remet a una valoració d’aquest fet com a fenomen social. L’orientació hegemònica es pot expressar bé en els termes popularitzats per les enquestes sobre el tema: els immigrants són molts o pocs? Molts o pocs, amb relació a què? Molts o pocs amb relació al que es considera convenient, tot i que aquesta conveniència no es faça explícita i tinga diferents lectures. Dit d’una altra manera, la valoració social que s’atorga al nombre d’estrangers no depèn solament, ni fonamentalment, de la xifra d’aquests. El fet que aquesta xifra es valore com a elevada o no dependrà de diversos factors: de la rapidesa del procés migratori, de l’existència o no d’eines per gestionar aquesta transformació, de la composició d’aquests fluxos migratoris i de la visibilitat que tenen, de la dinàmica d’inserció d’aquests immigrants i, també, de la valoració social que es fa de la immigració.