Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
(d’ennobliment)[20] –per rehabilitació i/o nova construcció– de determinats indrets del centre històric, de Russafa i de parts dels barris de Mestalla i Benimaclet. Aquest procés, lent però perceptible, comportarà l’expulsió en termes generals dels veïns de rendes més modestes, inclosos òbviament els immigrants, si no s’adopten mesures explícites per evitar-ho. Un altre aspecte que hi influirà, sense dubte, són les tendències que adopte l’actual situació de convivència i les conseqüències que tinga en matèria d’etiquetatge ètnic i residència.
Uns altres factors de possibles canvis del mapa de la València immigrant fan referència a processos específics dels immigrants mateixos. Així, les dinàmiques d’assentament, les necessitats derivades del cicle de vida –particularment, la formació de famílies i el naixement dels fills– i els canvis que puguen donar-se en les xarxes informals actuals tindran repercussions en el procés d’inserció residencial.
5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA
L’accés a l’habitatge per part dels immigrants està conformat per diversos factors.[21] Com que es tracta d’una mercaderia cara, el nivell de recursos econòmics de què es dispose i la situació del mercat immobiliari resulten fonamentals. Aquesta situació, comuna a tots els països europeus, té trets específics a l’Estat espanyol i a València, que actuen com a entrebancs per a la inserció urbana dels immigrants. Som una «societat de propietaris», un 82 % dels habitatges de València eren de propietat segons el cens de 2001, que vivim un boom immobiliari amb els consegüents augments de preus i major dificultats d’accés pels grups amb menys recursos. Tot això genera una situació marcada per la baixa taxa d’habitatge en lloguer i l’alt preu relatiu, per presentar la menor taxa d’habitatge públic de lloguer d’Europa i també unes de les ajudes públiques més minses.[22] Donats els seus escassos recursos econòmics i l’existència de factors de discriminació i estereotips negatius, els immigrants es troben que sols tenen accés a una part reduïda del mercat immobiliari d’habitatge a bon preu. Segons Aparicio i Tornos (2003: 134), gran part de les immobiliàries valencianes entrevistades ofereixen als immigrants un nombre menor d’habitatges que als autòctons. El mateix s’ha constatat al barri de Russafa, tant per part d’immobiliàries com de propietaris particulars. Es tracta d’una discriminació pròpiament ètnica en la qual ningú no es reconeix racista però que identifica el color de la pell o el passaport com a signe d’insolvència econòmica, de mal ús del pis i de desvaloració immobiliària.
Una altra variable important és la situació documental, legal o irregular, de l’immigrant, així com la inserció laboral. Avui disposar de permís de treball i nòmina és la condició imprescindible que ha de complir l’immigrant per a ser inquilí titular d’un habitatge. Això deixa fora els indocumentats i aquells immigrants amb residència legal però que es troben a l’atur. Es tracta de proves de solvència que, com la nòmina, també se sol demanar als autòctons, però que tenen un efecte d’exclusió més gran en el cas dels immigrants.
La ubicació del barri és un altre factor d’inserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat d’habitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de l’assentament primerenc de la immigració.
Igualment, l’existència prèvia d’immigrants constitueix un factor d’atracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a l’enquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).
Estretament lligat amb l’anterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria d’habitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de l’habitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de l’habitatge. Segons l’enquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.
Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria d’habitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a l’Estat espanyol no es pot parlar d’una política social d’habitatge, ja que aquesta s’ha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, s’ha reduït a mínims la construcció d’habitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de l’experiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, l’administració va realitzar una intensa política d’habitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, l’avinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència d’habitatge social al País València i a l’Estat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública d’inserció dels immigrants en matèria d’habitatge s’ha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament d’una xarxa precària d’albergs i pisos d’acollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes d’emergència atorgades des de Serveis Socials.[24]
Sobre el tipus d’habitatge en què viuen els immigrants, i les condicions d’aquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de l’enquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades l’any 1999 disposava d’un habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant l’any 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, l’habitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics d’aigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions d’habitabilitat poden presentar diverses deficiències.
Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és l’alt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable d’un col·lectiu a un altre. Respecte d’aquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex d’amuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades d’amuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).
TAULA 2.7
Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.
Algunes