Semblança de Bolera: compromís, elegància i honradesa a les llargues

Víctor Agulló Calatayud¹

      El nostre protagonista va començar a despuntar en la modalitat de llargues a finals dels anys vint del segle passat en pobles de la Marina com ara Benimeli, Orba, Sagra, Ràfol d’Almunia o la Retoria. Eren temps en els quals l’autoritat prohibia el joc de pilota perquè la gent anara a treballar, i al seu poble natal, el Verger, es cantava la següent cançó:

       Per a traure, Calavera

       Pa restar, el Calciner (el Verger)

       I pa guanyar les partides… Pasqualet el Barber (de Beniarbeig)

      Els rigors de l’època el van portar a emigrar a Benicalap, a la capital del Túria, on es va convertir, ja abans de la Guerra Civil, que el va portar al front de Terol, i va formar part de l’equip de carabiners de confiança de Juan Negrín, en un dels grans jugadors de les modalitats de carrer. Així mateix, quan en el cap i casal la pilota encara era un esport arrelat i volgut pel poble, va disputar partides llegendàries juntament amb altres grans pilotaris com el Garrut, de Carpesa; Llauraoret i Campaner, de Campanar; Paquito, de Borbotó; Bernat, de Massalfassar; Xiquet del Cristià, de Beniferri; Palleter, de Benissa, o el Blanquet i el Pardalí, d’Orba.

      A Benicalap es jugava en el carreró de l’Alqueria del Moro a llargues i a la desapareguda fàbrica Boluda, a frontó. Tot el poble es bolcava els diumenges en les partides que concitaven gran expectació de públic i travesses. Un altre destacat jugador local era Sota i com a marxador actuava el tio Sento, besavi de l’exjugador de futbol del Llevant i del València, Vicente. Des de llavors fins als nostres dies, als seus 94 anys d’edat, Salvador Rodríguez Mut, Bolera, està considerat com una institució al món de la pilota valenciana per la seua modèstia, honradesa, saviesa i compromís, uns valors que han portat a què la pilota valenciana siga considerada quelcom més enllà d’un esport. Es tracta, a més a més, de l’única persona que ha vist jugar als cinc grans de la pilota: Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés. I també l’aficionat les retines del qual han contemplat el nombre més gran de partides, d’èpoques tan dispars, des de l’època de Quart fins als nostres dies. Assenyala sobre Juliet d’Alginet com una persona «honrada i treballadora», i destaca molt especialment a Paco Cabanes, el Genovés, que «serà difícil que torne a eixir un com ell», com els millors pilotaires de la nostra història recent. Pel que fa al joc al carrer es decanta pel Xiquet de Simat i el Xiquet de Llanera, així com Pavia, de Vilallonga (la Safor).

      Declarat admirador del poble basc, afirma sense embuts que, a diferència dels valencians, han sabut prestigiar i valorar les seues tradicions, costums i modalitats de pilota, i en relació amb la situació de la pilota en l’actualitat i de cara al futur opina que els mitjans de comunicació i la Generalitat Valenciana no estan a l’altura de les circumstàncies. En definitiva, i tenint en compte els temps que corren, és moment de reivindicar als homes que de manera anònima i decidida han sostingut i engrandit el nostre ancestral esport. Per això, no estaria de més que la Federació de Pilota Valenciana rendira un merescut homenatge a la seua figura i trajectòria.

      Una de les darreres persones vives que va veure jugar al Nel de Murla

      Va succeir en 1934 quan una avaria al tren va fer que el mític Nel de Murla, ja ancià, hagués d’apear-se en l’estació del Verger que aleshores comptava amb tres trinquets de pilota grossa. Davant la gran expectació que va causar la seua presència, José Vicente Riera Calatayud va resoldre tornar a faixar-se i compartir uns quinzes amb el pare del nostre protagonista, per a delectació dels vilatans. La modalitat de la pilota grossa només perviu en l’actualitat en les localitats alacantines de Monòver, l’Abdet i Parcent. L’exhibició va ser tal que, dècades després, encara es recordava al poble l’espectacle que va oferir el primer gran geni de la pilota moderna: Nel de Murla.