Les llargues, modalitat mare de la pilota valenciana. Pilotaire executant el traure en una partida a la Vall de Laguar (Josep Congost).

      Tot seguit, parlem del lloc on més transcendència social ha tingut el joc de pilota en la seua modalitat de llargues, i el primer que cal dir és que tant el joc holandès com el belga tenen moltes similituds en tots els aspectes amb el joc valencià de llargues: espais oberts, ratlles, tanteig…

      Pel que fa als Països Baixos, el recinte per jugar a la pilota a mà frisona és un rectangle de gespa de 60 m de llargada per 32 d’amplada. Un dels extrems del camp té dibuixat un rectangle de 4’5 per 4 m des d’on es trau, a l’extrem oposat hi ha una zona de recepció de 5 per 19 m. Quan es trau, obligatòriament la pilota ha d’anar a la zona de recepció per poder seguir el joc, en cas contrari perd el quinze qui ha tret. La resta de normes són molt paregudes a les de llargues i les faltes es diuen kaats. Es practica, fonamentalment, en la regió de Fryslân (Frísia).

      I pel que fa a Bèlgica, el joc directe és a l’aire lliure sense parets laterals i terra de ciment: ballodromes de 70 x 8 metres. Les normes són molt paregudes a les llargues. Té un gran nombre de federats i es juga tant al vessant való com al flamenc, tot i que a la capital, Brussel·les, gairebé ja no s’hi practica.

      Fora d’Europa, com ja he dit abans, també trobem antigues pràctiques que han evolucionat cap a esports molt pareguts a la nostra modalitat de llargues. A Colòmbia, el joc directe és conegut com a chaza i es juga en camp obert amb les normes molt semblants a llargues. Les dimensions de la pista són de 100 metres de llargada per 10 d’amplada, i el terra pot ser de ciment, d’asfalt o d’arena. La ratlla del traure està a 10 metres de la ratlla de fondo i hi ha una ratlla central (traquilla) a 45 metres de la ratlla de traure. La chaza o ratlla és la que marca el ritme de la partida.

      A l’Equador, el joc directe és anomenat pelota de guante i a partir dels anys 60 començaren a usar una pilota menys pesada, denominada de viento. La pista és una superfície de terreny de forma rectangular de 100 metres de llargada per 8’10 metres d’amplada, amb una pedra al traure de 40 per 35 centímetres (botero).

      Pel que respecta a la península Ibèrica, se sap que es va jugar al joc directe per tot arreu però aquest decau durant els segles xviii i xix i únicament es manté al País Basc, al País Valencià i a l’illa canària de Lanzarote.

      De tots els vells jocs directes bascos (bote luzea, mahi yohoa, laxoa i rebote) al trinquet (paxaka) només es manté el laxoa, que és l’hereu del bote luzea. Únicament es manté a les valls de Baztan i Maldaerreka, així com en certs pobles limítrofs d’Iparralde on actualment hi ha diverses associacions que estan intentant recuperar-lo. Les mesures són variables i oscil·len entre 60 i 80 metres de llargada per 12 a 20 metres d’amplada. Hi ha sempre una paret al fons (rebote) i també poden tenir parets laterals. Empren diferents tipus de guants en funció de la posició: Arroiz (baix) i Irurita (dalt). Respecte al rebote, és un joc directe: el camp mesura al voltant de 100 metres dividits en dues parts, una de 30 metres i l’altra de 70. També es juga a ratlles (arraia) a la localitat guipuscoana d’Usurbil.

      Un cas especial és el pelotamano, que no se sap com arribà a les illes canàries i que actualment es juga a l’illa de Lanzarote, tot i que no es descarta que s’haja pogut jugar a altres illes. És un joc directe sobre terra batuda i té un impressionant grau de similitud amb les llargues. Fins als anys 30 del segle xx tenia gran popularitat; en l’actualitat només es juga en alguns pobles de l’illa de Lanzarote. La pista té entre 60–70 passes de llargada per 8–9 d’amplada. Hi ha una falta a unes 30–35 passes.

      Al País Valencià apareix amb els cavallers de la conquesta. No vol dir això que no hi haguera manifestacions anteriorment com a conseqüència de la dominació romana, segons diu Alberto Soldado en el seu llibre Joc de pilota (1998). La seua pràctica i popularitat s’estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova, emulant els metges clàssics, el recomanava al rei Jaume II el 1305) fins a la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer. Però la castellanització de la societat valenciana durant els segles posteriors (des del xvii endavant) va fer perdre, com ja havia passat a la resta de la Península, l’interès pel joc de pilota entre les classes nobles i burgeses, el qual fou dirigit cap a altres entreteniments afrancesats de l’època (com l’hípica, el billar, els naips, etc.), de manera que la pràctica del joc quedà restringida al poble, de forma exclusiva. D’aquesta època tenim el quadre de José Bru Albiñana, Joc de Pilota:

      No es estrany en una entrada vore al retor asentat en companyia del metje y altres cárrechs oficials, com per eixemple l’alcalde, el mestre i el escolá, tots esperant la partida que ja tarda a escomençar (Palanca Hueso: 1908).

      Malgrat l’oblit que pateix per part de la noblesa, el joc de pilota en les seues diferents modalitats es manté molt viu en el poble. La pilota era i és motiu de festa i les festes eren i són motiu de fer partides de pilota. Són famosos en aquesta època els desafiaments entre pobles i comarques que reunien gran quantitat de persones i que duraven, en alguns casos, alguns dies. Per tot el territori valencià es jugava a pilota al llarg. No existia una reglamentació oficial però les normes bàsiques eren ben clares i, a aquestes, s’afegien les normes que acordaven els jugadors abans de cada partida. El joc era viu però començava a perdre força i a entrar en la senda de l’abandonament i desconeixement. A les acaballes del segle XX, amb l’entrada al nostre país dels esports anglosaxons (futbol, bàsquet, handbol, etc.), les diferents formes de construir els edificis, l’abandonament del carrer com a espai d’esbarjo per a ser un lloc de trànsit i de vehicles, amb l’ocupació dels carrers amb nous elements urbanístics, van retrocedir la influència i la popularitat de la pràctica del joc de pilota. El joc a llargues, així com el joc de pilota en general, es trobava en un moment en el qual molta gent el desconeixia o el trobava una manifestació folklòrica, de gent de poca cultura. A més a més, com ja hem dit abans, ja no era l’única manifestació d’oci (el futbol i altres esports li guanyaven terreny) i a les festes majors hi havia més alternatives en forma de celebració. A molts pobles es deixa de jugar i ja només és record dels majors. Es passa de veure els xiquets amb la pilota de badana o vaqueta a les mans, a veure’ls amb el baló de futbol o inclús de bàsquet. Sols hi ha alguns pobles que continuen amb la tradició de fer partida de pilota els dissabtes o diumenges i, com a molt, a les festes dels pobles encara hi ha algun desafiu que va anunciat al diari o es passa de boca en boca entre la gent de mitjana edat o els majors.

      No obstant això, comença a revifar a finals del segle xx com a resultat del procés autonòmic valencià i de l’aparició de la Federació de Pilota Valenciana, els quals impulsen activitats de formació i competicions de clubs i escolars del nostre esport a un nivell que abans no es tenia. En aquella època la modalitat de llargues es va reduir a manifestacions esporàdiques i només es jugava periòdicament a pobles de l’Horta o de les comarques meridionals.

      És en aquest context quan apareix el primer torneig a nivell de clubs. L’any 1979, gràcies a un gran aficionat i jugador, que encara ara amb més de 70 anys, continua jugant totes les setmanes a llargues, Francisco Cortell. La majoria de la informació a partir d’ara l’he extreta del llibre 25 anys de la lliga de pilota valenciana, també, com no, d’Alberto Soldado, així com de testimonis orals i de la meua pròpia experiència. Doncs bé,