La pilota valenciana. AAVV
Читать онлайн книгу.
en activitats d’interès general, pel que les institucions públiques o les entitats acollides a la Llei del Mecenatge (recordem: el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública), a canvi d’una ajuda econòmica per a la realització de les activitats que constitueixen la seua finalitat específica, es comprometen a difondre la participació del col·laborador en les esmentades activitats, considerant-se a efectes fiscals, despesa deduïble en el col·laborador i no existint prestació de serveis de publicitat per a l’entitat, segons la Resolució de la Dirección General de Tributs de 9 de març de 1999. En el cas que aquesta mateixa col·laboració es preste a una entitat que no puga acollir-se a la Llei del Mecenatge, tindrà la consideració de prestació de serveis, subjecta a l’IVA del 21%, i a més a més, recordem que constituirà una renda no exempta per activitat econòmica a efectes de l’Impost sobre Societats.
Per la seua part, els donatius, les donacions i les aportacions a les entitats beneficiàries de la Llei del Mecenatge atorguen el dret de deduir uns percentatges entre el 25% i 50% (i fins a 75% a partir de 2016) en la quota de l´IRPF i entre 35% i 37,5% (fins 40% en 2016) en l’Impost sobre Societats (amb límits en funció de la base liquidable). Aquests percentatges poden incrementar-se si es refereixen a les activitats prioritàries de mecenatge establertes cada any per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, entre les quals es troben els programes de suport a esdeveniments d’excepcional interès públic, que es regularan per la llei específica que cree cadascun d’ells.
4. Conclusió
Podem concloure, per tant, que els incentius fiscals per al foment de l’activitat esportiva es limiten a les aportacions realitzades a entitats beneficiàries del mecenatge, que recordem, una vegada més, que són el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública.
Els clubs de pilota, com a entitats esportives, seria d’interès que conegueren bé les regulacions administratives per tal de millorar la seua gestió, accés a subvencions i quefer quotidià (Arxiu FPV).
Bibliografia
Carretero Lestón, José Luis (2010). “El régimen fiscal del deporte profesional”. Dins Millán Garrido, Antonio, coord. La reforma del régimen jurídico del deporte profesional. Madrid: Editorial Reus [pp. 305-322].
Lasarte Álvarez, Javier; Ramos Prieto, Jesús; Arribas León, Mónica; Hermosín Álvarez, Montserrat, coords (2008). Deporte y fiscalidad. Sevilla: Consejería de Turismo, Comercio y Deporte.
Marín-Barnuevo Fabo, Diego (2009). “Fiscalidad y deporte”. Dins Palomar Olmeda, Alberto; Terol Gómez, Ramón, coords. El deporte profesional. Barcelona: Editorial Bosch [pp. 813-856].
Vaquero García, Alberto (2008). “Fiscalidad y deporte profesional: algunas consideraciones aplicadas”. Impuestos: Revista de Doctrina, Legislación y Jurisprudencia 24(1):10-23.
1. Auditor de comptes, B.L.J. Audilogic, S.L.P.U.
La investigació històrica i documental sobre el joc de pilota
Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud1
1. Fonts per a l’estudi del joc de pilota
Existeixen una gran quantitat de fonts per a l’estudi del joc de pilota, que es poden dividir en primàries (aquelles fonts que aporten una informació directa i de primera mà sense interpretació del contingut que transmeten) i secundàries (documents que utilitzen, reelaboren i presenten dades obtingudes a partir de les fonts primàries). Dins les fonts documentals primàries per a la investigació tindríem:
a) Fonts arqueològiques
Dins aquestes tipologies de fonts i amb metodologia arqueològica es pot estudiar l’emplaçament, l’estructura i les característiques de trinquets reutilitzats per a altres usos o ja desapareguts sota construccions més modernes, com ha passat en el cas de trinquets de localitats com València o Ontinyent entre altres, l’existència dels quals és coneguda per altres fonts com la toponímia.
b) Fonts artístiques, com ara pintura, escultura o gravats
La pilota ha tingut el seu reflex en les arts plàstiques. La pintura, l’escultura i l’arquitectura són bons referents per a analitzar la consideració social que gaudia en cada època aquest joc entre les diferents classes socials, així com per a la identificació dels espais, dels elements utilitzats i dels contextos de la seua pràctica. L’exemple paradigmàtic i més reproduït seria, sense dubte, el quadre El Joc de Pilota de Josep Bru, però també les escultures de Manolo Boix, la reproducció d’un gravat de Xeraco d’Enric Bofí de 1850 o, fins i tot, la representació filatèlica d’una foto de Daniel Arnau podrien ser bons exemples d’aquestes fonts de coneixement i d’estudi de gran utilitat per a la contextualització i l’anàlisi del joc de pilota a l’època que es van realitzar.
c) Fotografia i altres documents gràfics, entre les que es poden destacar cartells, plànols o pel·lícules
Amb el sorgiment de la tècnica fotogràfica, pilotaires, trinquets i partides han quedat plasmats com un dels motius predilectes de fotògrafs professionals i aficionats a aquest joc popular que, juntament amb els cartells anunciadors de campionats i partides, constitueixen una font gràfica de gran interès, la qual és necessària conèixer i divulgar. Tres dels exemples més paradigmàtics els trobem, d’una banda, en una partida a llargues en el carrer de l’Arrabal de Set Aigües –obra del mestre Miguel Crespo i recuperada pel fotògraf Federico Fuertes–, la qual data de 1893 i s’erigeix com el testimoni fotogràfic més antic amb una data exacta; d’altra banda, tenim dos testimonis més del segle xix, com ara la pràctica del joc de pilota al carrer Major de Godella o en un trinquet de la Vall de Tavernes que, juntament amb tants i tants espais emblemàtics dels nostres pobles i ciutats, han quedat plasmats en valuoses fotografies des de finals del segle xix, moltes d’elles de caràcter privat, conservades i atresorades com autèntiques joies per familiars i aficionats de la pilota.
d) Testimonis escrits directes. Dins d’aquesta categoria de fonts documentals primàries per a la investigació podem trobar fonts literàries, documents d’arxiu o premsa escrita
Trobem referències al joc de pilota en diverses obres literàries de personatges illustres, bé de forma central o com a reflex marginal de l’acció descrita. I també la narrativa actual integra la pilota, els espais de joc o els pilotaires en les seues trames. Els exemples més reiterats d’escriptors i humanistes dels segles passats que han fet referència al joc de pilota serien Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer o Lluís Vives. I entre els escriptors més moderns que han integrat o abordat en els seus escrits la pràctica del joc de pilota es podrien destacar, en una llista il·lustrativa però molt incompleta, Gabriel Miró, Azorín, Bernat Capó, Joan Olivares o Enric Valor.
Potser els arxius són la font més desconeguda per a l’estudi del joc de pilota. En la mesura en què aquest joc ha interferit en les activitats regulades per les diferents administracions i poders polítics al llarg de la història, la pràctica del joc de pilota ha quedat reflectida en documents diversos, com ara bans o disposicions que tractaven de regular o de prohibir directament la seua pràctica per considerar que interferia en l’ordre públic o en el mobiliari urbà. Tenim testimonis de processos judicials quan alguna partida derivava en baralles o aldarulls i, llavors, hi intervenia l’autoritat per a restablir l’ordre, i també la regulació del funcionament i de les activitats econòmiques d’alguns trinquets, entre altres