La pilota valenciana. AAVV
Читать онлайн книгу.
entre la pràctica de la pilota i el món rural tradicional valencià; estudiant l’evolució del propi concepte de món rural que ha passat de tenir una consideració pejorativa com a espai marginal o anacrònic a ser revigoritzat com a espai de preservació dels valors culturals i identitaris i per tant a afavorir i preservar.
Eugènia Benimeli i Navarro aborda l’estudi del joc de pilota des d’una perspectiva de gènere. Així, analitza la participació de les dones en un joc i un esport tradicionalment masculí, aportant diferents dades recollides en el projecte “Pilota i Dona” impulsat per la Federació de Pilota Valenciana, que malgrat que constaten l’augment de la participació femenina en la pràctica del joc, aquesta queda limitada fonamentalment a la modalitat de raspall i de One Wall. Tanmateix, s’identifiquen a través de diferents entrevistes els motius de les dones per a iniciar-se en la seua pràctica i sobretot algunes de les barreres i estereotips que encara s’han de superar per afavorir el camí cap a la igualtat.
Javier Gómez Ferri projecta una mirada sobre l’evolució històrica sobre el joc de pilota des dels seus orígens fins a l’actualitat focalitzant la seua atenció en les relacions existents entre les classes socials i el control polític. Les prohibicions, les travesses, la procedència social dels jugadors, els conflictes entre classes, els canvis en la utilització de la via pública, les multes, les blasfèmies i en concret, el període autoritari de la dictadura, van fer d’aquest esport una activitat estigmatitzada entre les classes dominants. Aquesta visió va començar a canviar en el moment que la societat valenciana va recuperar el sistema democràtic i a poc a poc, quinze a quinze, es va anar invertint aquesta imatge negativa que projectava la pilota per a passar a ser considerada com una senya estimada de la identitat i la cultura valenciana.
Josep Andreu Bosch, constata a partir de la consulta de la premsa valenciana que en el període històric comprès entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, la pilota valenciana va ser l’esport més practicat. Així, dels 986 dies que va durar la Guerra Civil tan sols en 33 no hi ha constància que es jugara una partida de pilota. Igualment analitza la pràctica del joc en relació amb el context sociopolític d’aqueix període, que va motivar canvis en la gestió de les instal·lacions o en la concepció de la pràctica del joc, considerada com a pràctica de caràcter benèfic o assistencial en molts casos en pro de la República.
El bloc 9, Reflexions i desafiaments de futur, reivindica la recuperació de valors perduts o menyspreats en una societat, la nostra, que probablement s’ha tornat massa individualista, impersonal i accelerada; així com que la tradició i el caràcter singular del joc al carrer, haurien de conviure amb la modernitat, aportada pels trinquets i les pràctiques normalitzades.
En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.
Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i l’evolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada d’una pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva d’un esport que probablement no s’adapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que l’envolta, es fonamental per a determinar què s’ha de projectar cap al futur.
Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal d’involucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.
Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, l’absència en molts casos dels programes educatius i la manca d’instal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat d’una insensibilitat i manca de suport institucional.
En el bloc 10, Mirades creuades, tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució d’Antonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota d’un valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució d’África Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural d’una andalusa assentada en les terres valencianes.
També la pilota valenciana apareix vinculada amb el món cultural, creatiu o de ficció a través de poesies o relats literaris, obres teatrals, sèries de televisió o pellícules. Un evocador text obra de l’escriptor i enamorat de la pilota i del Camp de Morvedre, en Víctor Durbà i Cardo, deixa constància en el present llibre d’aquesta vinculació literària de la pilota valenciana.
Finalment, tanquen l’extensa aproximació ací presentada a la pràctica del joc de pilota valenciana, diferents visions del joc des de l’altre reducte geogràfic de la pràctica del joc a la Península, el País Basc o Euskal Herria. La pràctica de la Pilota Basca, molt més arrelada i amb una gran vitalitat ha de convertir-se en el veritable espill en el que es mire la pilota valenciana. En el bloc La pilota valenciana vista des del País Basc, l’erudit Tiburcio Arraztoa analitza les relacions entre la Pilota Valenciana i la Pilota Basca que té en la seua modalitat de bote-luzea —que es practica amb la mà nua fonamentalment en alguns indrets d’Iparralde i a les valls de Baztan i Malerreka a Navarra— el seu equivalent en la modalitat de pilota valenciana de les llargues.
El periodista José María Otermin per la seua banda lamenta que els mitjans de comunicació tant del País Basc com del País Valencià no presten una major atenció a llurs modalitats de pilota i destaca la gran partida que va tindre lloc el 1987 a l’Eder Jai de Benidorm que va enfrontar a Martinikorena front a El Genovés, l’únic pilotari que va ser capaç d’omplir aquell recinte hui tristament desaparegut.
En darrera instància, Oidui Usabiaga Arruabarrena i Daniel Martos García en la seua contribució reflexionen al voltant del procés d’esportivització o estandardització dels jocs de pilota, tant en el cas basc com valencià, procés que pot comportar tant aspectes positius, com ara facilitar la seua presència als mitjans de comunicació o la seua implantació a l’àmbit educatiu, com negatius, ja que aquest procés pot comportar una pèrdua de la diversitat amb la desaparició d’algunes modalitats o d’alguns elements identitaris com els desafiaments.
La pilota valenciana, un esport amb una enorme riquesa motriu i cultural així com moltes potencialitats i capacitats pròpies per explotar (Arxiu FPV).
Reflexions de futur
Una obra com la que el lector té en aquests moments a les seues mans resulta molt important tant per al públic general com per a la població escolar, atés que la divulgació dels nostres esports pot contribuir a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Pensem que els valencians tenim la sort i la riquesa de comptar amb dues llengües, així com de disposar d’unes pràctiques lúdiques i esportives pròpies que hem de valorar com pertoca i de reivindicar, ja que no són ni millors ni pitjors que les d’altres llocs. Així mateix, el coneixement entre l’alumnat, com també entre els mateixos practicants dels