La pilota valenciana. AAVV
Читать онлайн книгу.
i un tractament fiscal particular. Ens ofereix, per tant, unes interessants observacions a nivell institucional per als clubs i associacions així com per a totes les persones físiques (jugadors, entrenadors, jutges, etc.) relacionades amb el món de la pilota.
Finalment Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud tanquen el capítol descrivint les diferents fonts de les quals disposen els estudiosos per a conèixer i reconstruir la història de la pràctica del joc de pilota, des de les fonts arqueològiques o artístiques als testimonis escrits o gràfics, com la fotografia; per a continuació exposar els resultats d’un estudi d’investigació publicat a la revista Apunts: Educació Física i Esports (2010) que analitza el joc de pilota com a objecte d’estudi i investigació a l’àmbit acadèmic, identificant els llibres, els articles de revista i, fins i tot, les tesis doctorals publicades sobre la pilota valenciana que han generat un destacat corpus de coneixement sobre la mateixa.
En el segon bloc es descriuen algunes de les principals Modalitats del joc. Sebastià Giner situa l’evolució històrica i les característiques del joc de pilota a llargues, la modalitat mare de la pilota valenciana, caracteritzada per la seua pràctica en els carrers alacantins, en especial de la Marina Alta, identificant les diferents modalitats practicades en l’actualitat que presenten similituds amb la valenciana tant a Europa com a la resta del món; i descrivint el procés de recuperació d’aquesta modalitat a ratlles (juntament amb la palma i la perxa) i la creació d’un reglament a la dècada del 1980 que va assentar les bases de la seua pràctica.
Víctor Agulló completa la visió de les llargues, parlant de la figura d’insignes pilotaires com Salvador Rodríguez Mut «Bolera» i del Nel de Murla tot i fent referència a una modalitat com la pilota grossa, que esperem en un futur proper puga fruir d’un major protagonisme per les seues capacitats i potencialitats motrius i psicopedagògiques.
Carlos Costa situa una altra de les modalitats practicades als carrers, la galotxa, modalitat similar a l’escala i corda però practicada al carrer en algunes comarques, descrivint la seua difusió i les característiques i la gestació del reglament que regula aquesta modalitat.
Pasqual Sanchis Moscardó, Pigat II, aborda la pràctica de l’escala i corda, la modalitat professional més emblemàtica, exclusivament als trinquets, rememorant els principals canvis en la versió moderna del pilotari.
Finalment, Carlos Parra Mestre descriu la pràctica del raspall, modalitat practicada tant en trinquets com al carrer caracteritzada pel fet que la majoria de jugades es fan per terra, descrivint les característiques que ha de tenir la pilota, la indumentària i protecció necessària i el sistema de puntuació així com les particularitats de la normativa que regula aquesta modalitat.
Al tercer apartat es reflexiona sobre el Lèxic del joc de pilota. La llengua, a banda de la seua funció comunicativa, és un dels elements per excel·lència que identifica la cultura i la història d’un poble. El valencià i la pilota valenciana conformen un binomi indissociable que s’ha anat enriquint i modelant mútuament al llarg del temps. La pilota valenciana ha desenvolupat en la llengua valenciana, un lèxic propi per a descriure tots els elements i característiques del joc, però també la seua pràctica ha generat tot un conjunt d’expressions que han passat a formar part de la parla quotidiana i tot això ha quedat reflectit en la toponímia i l’onomàstica a través de noms de carrer o malnoms de jugadors.
En primer lloc, Recaredo Agulló Albuixech analitza la presència del joc de pilota valenciana en diferents diccionaris, identificant ja la presència d’un conjunt destacat de termes en el Tesoro de la Lengua Castellana de Covarrubias editat el 1611, testimoni indirecte de la importància que tindria el joc en eixa època. També reivindica que institucions com la Real Academia de la Lengua (RAE) al igual que incorporen els neologismes esportius procedents d’altres països també incorporen al seu corpus el lèxic dels esports tradicionals d’altres àmbits geogràfics estatals, com ara alguns dels principals termes de la pilota.
La filòloga de Vilallonga de la Safor Àngels Sendra Morant, que també ha exercit de correctora lingüística de molts capítols d’aquesta obra i a qui volem agrair des de les següents línies el seu encomiable esforç, presenta un estudi onomàstic dels malnoms actuals dels pilotaris, constatant la tendència a la seua reducció o, en tot cas, a l’ús de noms de pila o de cognoms, reivindicant-ne la seua vàlua i la importància de la seua preservació.
Joan Antoni Gregori Márquez introdueix l’ús de la toponímia com a font històrica per a testimoniar la pràctica del joc de pilota, en molts casos en poblacions en les que fa molts anys que va desaparèixer, reflexionant al voltant de la vinculació d’aquests topònims amb altres construccions, característiques o elements de les trames urbanes.
Finalment, Josep Lluís Doménech Zornoza descriu la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de la Federació de Pilota Valenciana i altres persones i institucions mencionades en la contribució per a la publicació en la seua col·lecció de Vocabularis del Vocabulari del joc de pilota, referent normatiu que recull més de mil paraules i locucions relacionades amb la pràctica del joc de pilota, aprofundint i completant el treball precedent amb el mateix títol publicat per Gabriel García Frasquet i Frederic Llopis Bauset.
El bloc quatre s’ocupa de La presència de la pilota valenciana a l’àmbit educatiu. Precisament, un dels aspectes essencials per a assegurar que el joc de pilota siga una pràctica lúdica o esportiva viva i que es puga projectar cap al futur, passa per potenciar la seua presència a l’àmbit educatiu. En aquest apartat es presenten diferents experiències didàctiques i reflexions de futur basades en el joc de pilota.
En primer lloc, Manolo Conca, Jordi Naya i Vicent Martínez presenten una programació didàctica destinada al segon cicle de la ESO, en concret per a l’assignatura optativa que porta per títol: «Cultura popular motriu (pilota valenciana)». El seu objectiu és incrementar entre els seus alumnes els elements socioculturals que aporta el joc de pilota a la societat valenciana. Temes com ara l’evolució històrica, les modalitats, la salut, les instal·lacions, els materials, i, al remat, el fet de considerar el joc de pilota com l’esport de tot un poble són els eixos cardinals d’aquesta optativa que estructuren i desenvolupen en diverses unitats didàctiques.
Andrés Gascó Lluch defensa la necessitat d’introduir una assignatura sobre pilota a la universitat, ja que és fonamental disposar de docents formats perquè desprès posen en pràctica els coneixements adquirits amb els seus alumnes, defensant la importància d’iniciatives com el programa Pilota a l’Escola impulsat per la Generalitat Valenciana.
Lluís Ramos i Santamaria analitza la interacció amb companys d’equip o rivals en les diferents modalitats del joc de pilota, així com les característiques en relació amb altres paràmetres del joc, com la pilota, l’espai, el temps o el sistema de puntuació, el que aporta una interessant informació en relació amb les habilitats que es poden potenciar a nivell escolar.
Enrique Castillo Carbonell descriu la iniciativa de promoció i divulgació de la pilota impulsada per l’Ajuntament de València a la fira d’Expojove amb la realització de diferents tallers, la visita de jugadors i la pràctica del joc; així com l’experiència de la difusió i de la pràctica del raspall a la localitat marroquina de Timerssit, en dos interessants iniciatives de divulgació del joc de pilota en un context festiu amb una assistència de milers de persones i com a instrument de cohesió social i econòmica i difusió de la cultura pròpia en un context desfavorit.
Daniel Martos i García fa un recorregut per les disposicions legislatives que van propiciar la implantació de la pilota en els currículums dels diferents nivells educatius així com altres disposicions que van a col·laborar en la consolidació d’aqueixa presència, destacant també la importància d’afavorir la seua presència a l’àmbit universitari. També cita algunes de les publicacions i reunions que han propiciat l’intercanvi d’experiències entre els docents així com les potencialitats que pot aportar el joc, finalitzant la seua contribució reflexionant sobre algunes qüestions que s’haurien encara d’afrontar, i que passen per potenciar la formació dels docents i la presència de la