La pilota valenciana. AAVV
Читать онлайн книгу.
que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals s’enorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, d’en Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien d’acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.
Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals d’un esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb l’abrivament i l’empenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i d’artesans, de comerciants i d’obrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i d’esbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir l’antic Regne de València dels inicis del segle xviii (com l’expulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de l’hegemonia política espanyola a Europa i l’assot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.
Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi d’escenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà l’esport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, d’una manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.
Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall d’exemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en l’actualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua d’aquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa d’una societat agrària a una d’industrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.
Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb l’arribada de la democràcia, determinats elements conviden a l’optimisme. Des d’aquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals d’identitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç d’alçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. D’una manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures d’incombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa l’aposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de l’esport valencià per antonomàsia. D’altra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de l’espanyola i s’hi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals s’eixamplaran per nombroses regions d’Europa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. L’àmbit acadèmic també s’ocuparà de la pilota amb la celebració d’un congrés mundial promogut per l’expresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part d’aquells grans canvis.
El Genovés, un pilotari de llegenda que ha transcendit les fronteres valencianes (Arxiu Levante EMV).
Per tant, a partir d’aquesta nova situació, ens trobem davant d’un moment de màxima alegria, ja que amb la seguent publicació es completa un important buit sobre la bibliografia esportiva del joc de pilota el que permetrà divulgar la seua riquesa lúdica, etnològica i social, tot i afavorint també que qualsevol persona interessada puga apropar-se d’una manera més directa i senzilla a aquest univers.
Cal no oblidar que parlar de la pilota valenciana produeix un enorme respecte. D’una banda, perquè ens connecta amb els nostres orígens, amb la nostra idiosincràsia com a poble; de l’altra, perquè es continua amb la tasca encetada per il·lustres humanistes o prohoms, com ara Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Marc Antoni d’Orellana, Antoni Josep Cabanilles, Francesc Almela i Vives, Enric Valor; pintors com Luis Felipe de Usabal; escultors com Ignacio Pinazo, i molt especialment, també, amb l’il·lustrat valencià més universal, Joan Lluís Vives.
Per tant, partint d’aquests antecedents, l’empresa a priori no era senzilla i calia tenir igualment present que la majoria d’esports ens portaven vora un segle d’avantatge en aquest sentit, ja que l’esport modern naix a la darreria del segle xix.
A partir d’aquests antecedents cal assenyalar que la present publicació es va gestar i recull les inquietuds i algunes de les iniciatives presentades en diferents reunions i trobades sobre el joc de pilota impulsades des del àmbit universitari a través de la Universitat de València o, en algun cas, per la pròpia Federació de Pilota Valenciana. S’han afegit, nogensmenys, moltes més contribucions i s’ha convidat a molts més autors i autores per a abordar altres aspectes considerats importants en relació amb el món de la pilota en una nòmina de col·laboradors i col·laboradores forçosament incompleta però que creiem representativa de la varietat d’inquietuds i aspectes estudiats en relació amb el món de la pilota valenciana.
Considerant el conjunt de continguts descrits, estimem que la present obra és, per tant, un compendi de les característiques i circumstàncies de la pràctica del joc de pilota; una aproximació rigorosa al seu coneixement basada en la ciència i en els seus preceptes acadèmics; i una obra que dóna moltes de les claus per a desxifrar molts dels codis —uns ben visibles, altres vetlats— qui s’hi generen al seu voltant per tal d’acostar tant a l’entusiasta del joc com al lector interessat en els aspectes principals que envolten i caracteritzen el joc de pilota com a pràctica social i cultural.
El bloc 1, La pilota valenciana: pràctica, investigació i projecció internacional, serveix per a introduir i situar el tema objecte del llibre, el joc de pilota com una pràctica lúdica i esportiva amb una llarga història que ha arribat fins al present i que cal conservar, potenciar i projectar al futur.
Alberto Soldado il·lustra la universalitat del joc de pilota, arrelat i practicat en diferents modalitats arreu del món, universalitat que contrasta tanmateix amb el seu caràcter popular i autòcton, tret que si bé constitueix part de la seua essència, dificulta la unificació de criteris i reglaments i conseqüentment la seua expansió i generalització de la seua pràctica. Tanmateix descriu els intents de reconeixement del joc de pilota com a esport olímpic i el procés de recuperació i d’expansió de la pilota valenciana una vegada re-instaurada la democràcia a Espanya.
Víctor Agulló per la seua banda, dona a conèixer els vincles i paral·lelismes de la pilota valenciana amb un altre context geogràfic de referència en els jocs a mà europeus com és el cas de la ballepelote a Bèlgica tot i reivindicant la figura de l’humanista i prohom valencià Joan Lluís Vives, qui va tindre