La pilota valenciana. AAVV
Читать онлайн книгу.
al llarg dels segles.
Als coordinadors d’aquesta obra ens agradaria acabar amb la felicitació al vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València per la iniciativa de publicar i acostar al gran públic les darreres tendències i les perspectives de futur del nostre esport. Tant de bo en un futur es puga treballar de manera coordinada amb institucions com per exemple la Federació de Pilota Valenciana per tal de col·laborar amb nous projectes de cara al futur. Els documents que aportem a continuació pretenen precisament fomentar les idees i el debat sobre alguns dels reptes més importants que afronta la pilota valenciana en la societat del segle xxi.
Partida de raspall al carrer a Bicorp (Arxiu FPV).
1. Universitat de València.
La pilota al món: unir en la diversitat
Alberto Soldado1
1. Introducció
L’esfera és un dels elements de joc més utilitzat pels éssers humans des de les primeres civilitzacions. Els egipcis practicaren jocs de pilota a mà, els grecs tingueren els seus, de la mateixa manera que els romans. Practicaren jocs de pilota les civilitzacions precolombines i hi ha vestigis d’aquest entreteniment en diferents llocs dels diversos continents.
Posats a teoritzar sobre la història del joc de pilota, haurem de preguntar-nos a quin joc de pilota ens referim, perquè encara que delimitàrem l’estudi als jocs practicats amb la mà, és evident que aquest esport s’entén de maneres diferents segons les regions i els continents, i fins i tot segons comarques. Segurament és la conseqüència de no haver afrontat a temps el procés de modernització que suposà, a mitjan segle xix i, especialment, a principis del xx, l’aparició d’associacions i l’elaboració de reglaments competitius, un temps de transició entre el concepte de joc i el d’esport, entre allò lúdic i allò reglat, i entre allò popular i allò professional.
Tot i que la pilota a mà era el joc més popular i practicat en moltes regions europees i americanes, no fou capaç d’articular els mecanismes que permeteren unificar criteris, reglaments i associacions. Prevalgué l’esperit d’allò autòcton sobre allò universal, d’allò particular sobre allò general. Aquesta és la seua essència. I sobre la seua essència es construeix la seua història.
2. Esport olímpic
París organitza els peculiars Jocs Olímpics de 1900. Trobem en la seua programació dos tipus de jocs de pilota: la longue paume, antecessor del tenis, jugat amb raqueta en un parc a l’aire lliure, i la pilota basca, a cesta i a mà. En les Olimpíades de Londres de 1908 apareix com a esport el Jeu de Paume, jugat en canxa tancada i amb raqueta. Hi fou campió un nord-americà. Aquest esport, com a tal, no ha tornat a aparèixer de manera oficial en uns Jocs Olímpics.
La pilota basca, en les diverses modalitats, aparegué com a esport de demostració en les Olimpíades de Mèxic i de Barcelona. El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic s’entrebanca per l’essència d’allò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons d’un rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que s’estenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de l’Havana i la majoria dels alçats en terres de Florida.
A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, s’hi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de l’àmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de l’associació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.
Enlluernada per l’expansió internacional de l’espectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna d’aquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.
Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).
A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, d’uns jugadors enfront d’altres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta d’un joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles d’Atenes, en el qual s’observa jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats d’aquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a l’antiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.
3. L’expansió de la pilota valenciana
Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i d’identitat valenciana, s’inicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, l’establiment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors d’ambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.
Es descobreix l’existència d’una organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a l’organització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats d’Europa que es consolidaran a partir de 1994.