Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna. AAVV
Читать онлайн книгу.
cosa que no se puede creer ni dar a entender su grandeza, tengo la por muy buena obra y va muy adelante y que recogerá mucha agua, solo hay el peligro de la runa y con todo aún que costase de 10 en 10 años, 12.000 ducados o más de desenrunar lo tengo por bueno y así digo que todo el ser de esta hacienda consiste en tener agua porque aunque la tierra es muy buena de si es sequisa y necesita mucho el agua, la cual si viene por la acequia que está abierta hasta el lugar que está señalado se podrá hacer un buen molino de mucho provecho y poca costa. Veamos presto el agua como se desea.38
També Pere Carratalá de la Maimona, en la seua memòria de l’estat dels cultius de l’heretat del Palamó i de les millores que s’hi poden, datada aproximadament el 1591, analitza la viabilitat dels diferents cultius en funció de la necessitat o proximitat a l’aigua. Així doncs, estableix el següent:
Se mane plantar les vinyes en la terra més plana i amorosa de gra i si per ser la plantada molta, convendrà aplanar e igualar perquè la vinya bega per un igual i açò convé molt per al fruit. [...] Se planten el ametlles en les terres més fondes i grosses per ser arbres forts i que [...] amb un reg en lo any aprés que és criat fa son fruit i bon efecte. Mes convé que es planten figueres en les terres més primes per ser arbres que requereixen terra prima axí per a bé criar-los. [...] Mes convé se planten moreres en les terres fondes i planes per ser arbres que desitgen i volen la aigua molt prompte i que es planten a marge segun de a hon hi ha plantades que ja fan fruit. Mes si se han de plantar oliveres se planten en les terres més acostades al reg i céquia major que ve de la horta per ser arbre que requereix molt la aigua. [...] Garroferes, per ser arbres forts i que se sostenen amb poca agua i los fruits de aquelles és necessari per a les alimanyes mes convé se planten per los forans de les dites terres.
Sobre els fruiters diu que «se planten pereres, mangraners, preseguers, codonyers, albercoquers, pruneres, agrures de tarongers i llimoners los cuals ja ni ha molts i la terra los pren bé i se planten en la terra mes hortada i prompte del principi del lloch i cases».39
Indicacions i consells que eren fidelment tinguts en compte per Pedro Franqueza, que els traslladava als seus encarregats, i que, juntament amb tota la nova organització agrària, seran objecte d’un estudi detallat en una altra ocasió.
Per determinar quines condicions havien de complir els nous pobladors, es deixa assessorar per Damián Miralles, que el 1590 afirma que «las 4.000 libras de renta de los vasallos cristianos valen más de 10.000 libras en moriscos, donde cada un día se esperan idas a Argel, quedando el hijo o la hija y las reprehesions de los predicadores en los púlpitos públicos y las de los confesores secretas y tras todo esto el buen nombre por el amor de Dios». És a dir, que han de ser cristians vells, com després dirà a Josep Ávila el 1592. També prefereix que siguen llauradors que cultiven les terres amb les seues mans front als nobles o d’extracció social elevada, «mi voluntad es que no se establezcan a hombres de capa negra sino labradores que las cultiven por sus manos y que [...] se vayan a residir con su familia a las casas que se labran en las dichas heredades».
Per a finalitzar volem destacar una sèrie d’indicacions certament sorprenents que el senyor secretari remet l’abril del 159240 a Josep Ávila, el nou encarregat de la hisenda, en què, a més de les conegudes instruccions per als nous cultius, noves séquies, condicions dels establiments i persones que li han de pagar rendes, posen de manifest la personalitat previnguda i un tant reservada del nostre fundador, així com una certa desconfiança amb les gents d’Alacant, a les quals cita de gandules, preferint com a pobladors els rudes veïns de les muntanyes:
Metido en su casa en la heredad ha de escusarse de ir a Alicante sino es cuando no puede más porque de esta manera se conservará mejor viendo y tratando les pocas veces. La misa en los días de precepto la podrá oír en Santa Verónica, que es un monasterio de monjas franciscanas y escusará de meterse en amistad con ellas, pues no le podrían resultar sino pesadumbres. Se le advierte de que nadie tome costumbre de comer y beber en su casa solo algún amigo muy estrecho y aun con los tales, escusando las veces que se pudiere por el ejemplo con los otros. Como en aquella tierra suelen andar algunas veces forajidos no recogerá a dormir a nadie por la ofensa que se haría a Dios y a su Majestad y la mala reputación que eso cobraría. La mujer de servicio que hubiere de tener, hay que buscarla de edad mayor y de muy buena fama para quitar ocasiones de pesadumbres y disgustos. Porque ninguna cosa da tanto disgusto como cuentas viejas le encargo que cada tres meses o cuatro me las envíe, asentando en un libro que se llevará de aquí en la forma que yo diré. Que el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas como verá que están comenzadas y para ellas será menester buscar vecinos y hablando lo que siento querría que los vecinos no se tomasen de la ciudad de Alicante ni de los lugares circunvecinos a tres ni a cuatro leguas sino de otros mas lejos de hacia las montañas del Reino de Valencia, porque la gente de Alicante y de los lugares circunvecinos la tengo por holgazana y la de las montañas por de más trabajo y como vendrán tierra más ruin a mejor se hallaran más fácilmente y no tendrán las guaridas de sus deudos tan cerca, llegado allá considerará esto que digo y sin fiar a nadie este secreto me irá diciendo lo que le parecerá y yo le daré persona que vaya a las montañas a buscar gente y todos han de ser cristianos viejos y si se pudieren hallar que tengan mulas importará mucho.
CONCLUSIÓ
El 6 de maig del 1590, el mateix dia que Felip II autoritza el finançament necessari per a la finalització de la construcció del pantà de Tibi, Damián Miralles, seguint les instruccions del secretari Pedro Franqueza i en nom seu, inicia un procés de compra de terres en Orgègia i el Palamó, terres que serien beneficiades amb el reg del pantà, amb l’objectiu de fundar una població en aquesta heretat. No havien transcorregut dos mesos, quan Cristòfor Antonelli realitza la primera traça de la nova població. Un procés perfectament orquestrat i organitzat que va necessitar tres actors: Damián Miralles, l’ideòleg, Pedro Franqueza, l’aconseguidor, i Cristòfor Antonelli, el realitzador.
En només cinc anys, Pedro Franqueza du a terme en les heretats que acaba de comprar una acurada planificació, acompanyada d’una profunda transformació agrària, de la parcel·lació del territori i d’un creixement urbanístic de primer ordre. El totpoderós Franqueza va saber aprofitar la informació i el seu poder en la Cort per a agilitzar la finalització del pantà de Tibi, infraestructura que va jugar un paper determinant, ja que amb les noves canalitzacions i séquies construïdes va permetre regar unes terres fins ara ermes, passant la seua propietat a ser explotada en règim de regadiu. Reg i aigua que va atorgar un valor afegit a aquesta propietat i va facilitar l’arribada de nous pobladors, que juntament amb la construcció i urbanització del nou lloc, de la mà d’Antonelli, va permetre al seu fundador obtenir, a més de grans beneficis, la sentència de la Reial Audiència de València el 1598 que li reconeixia la jurisdicció alfonsina, culminada el 10 de setembre del 160441 quan Felip III li va atorgar la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. Encara que aquest meteòric ascens del totpoderós secretari d’Estat tardaria molt poc a caure en desgràcia.
APÉNDIX GRÀFIC
Figura 1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (31,5 x 55,5 cm).
Figura 2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (55 x 41 cm).
Figura 3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (42,5 x 29 cm).
Figura 4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magadalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (55,5 x 41 cm).